El paper del CNI en els atemptats de Barcelona i Cambrils
La notícia ha saltat en les últimes hores, tot i que ja circulava des dels dies immediatament posteriors als atemptats del 17 d’agost. El Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) -el servei d’intel·ligència estatal- ha admès finalment que va contactar amb l’imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, considerat el cervell dels atacs jihadistes de Barcelona i Cambrils. El diari El País va anar més lluny i va publicar que l’imam va ser confident entre el 2010 i el 2014, quan era a la presó de Castelló, però hores més tard va rebaixar el contingut de la notícia fins a equiparar-la amb la versió que donaven les agències de notícies Efe i Europa Press.
A partir d’aquí els interrogants que s’obren són molts i caldrà arribar fins al final per saber què va fallar perquè un individu relacionat amb els serveis secrets espanyols es convertís en el líder d’una cèl·lula terrorista que va causar 15 morts i més de 100 ferits de 34 nacionalitats diferents a Catalunya. La primera incògnita que el govern espanyol haurà de mirar d’aclarir és quin tipus d’informació buscava el CNI d’Abdelbaki Es Satty, per què se’l va deixar de vigilar i, finalment, per què no es va alertar els Mossos de la seva presència a Ripoll. És evident que alguna cosa va fallar, tant a nivell operatiu com pel que fa a l’intercanvi d’informació policial, i que l’origen del problema no va ser, com alguns van voler fer creure, la falta de diligència dels Mossos d’Esquadra davant una vaga alerta terrorista provinent dels Estats Units.
Al contrari, si convenim que Es Satty va ser el cervell dels atemptats i la persona que va reclutar els joves implicats, és imprescindible reconstruir tots els seus passos des que surt de la presó de Castelló. I si de la investigació se’n desprèn que el CNI va ser negligent a l’hora de valorar el perill d’una persona de la qual es va evitar l’expulsió, hauran de ser els seus responsables polítics, en aquest cas la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, els que hauran d’assumir les responsabilitats pertinents.
Però abans de tot això el que caldria és restituir l’honor dels Mossos i reconèixer el mèrit de qui era el seu cap en el moment dels atemptats, Josep Lluís Trapero, avui injustament tractat per un govern espanyol guiat més per la set de venjança que per criteris professionals en un aspecte tan delicat com la seguretat.
