El paper dels diaris de paper
Jill Abramsom, la primera fembra que dirigeix el New York Times , li assegurava ahir a en Capdevila que el diari "en paper" sobreviurà. Que ho digui així ("sobreviurà") em fa pena i m'esperança a parts iguals. És com quan algú parla de la salut del català. "No es morirà", et diuen. Ah, gràcies. No es parla de la salut de l'espanyol, perquè està molt bé, ni es diu que "sobreviuran" les pizzes quatre estacions.
La dona que firma aquesta columna es va acostumar a llegir el diari (començava pels articles de Noel Clarasó) d'adolescent. Tenia un veí, un senyor gran, que se'l comprava cada dia i, a la tarda, quan ja l'havia llegit (i n'havia fet els mots encreuats) l'hi cedia. La dona que firma aquesta columna esperava fer-se gran per dues coses: comprar-se el seu propi diari -anar al quiosc i demanar-lo pel nom, sense por, amb costum- i anar-lo a llegir a una cocteleria, tota sola, amb el combinat a la mà. Influïda per la novel·la negra, hauria pogut preparar un Gimlet per al detectiu Philip Marlowe, però encara no n'havia tastat mai cap. Va arribar el dia. La dona va anar al quiosc i va demanar el diari fent-se l'acostumada. (Temps després, aprendria que el pots agafar tu mateix, sense dir res, i pagar-lo.) I va anar al Boadas, de Barcelona (era l'única cocteleria que coneixia), a llegir-lo. Va demanar un Gimlet. Tothom se la va mirar. Allà dins era una estranya fruita. Durant molt de temps, ser una fembra que seu a la barra d'una cocteleria a llegir el diari t'assegurava que molts clients et donarien conversa o et demanarien el preu.
Avui he anat a la gran cocteleria Ideal, de Barcelona, a fer un Negroni. Al moble del davant de la barra sempre hi ha el diari de la casa, per als clients. Avui, però, no hi havia el de sempre. Hi havia l'ARA. S'hi han subscrit, m'ha explicat l'amo, perquè es veu que alguns clients l'hi demanaven. Demanaré un Gimlet a la salut de Jill Abramson, doncs.
