Els 'papers de Salamanca', un retorn lent però imparable
Actes com el de ahir a la seu de l'Arxiu Nacional de Catalunya serveixen per recordar-nos la importància dels gestos per restituir la memòria històrica a un país. Pot semblar poca cosa que Teresa Rovira, la filla de Rovira i Virgili, recuperi els llibres amb què va aprendre a llegir, però quan un sap que els van requisar com a botí de guerra, juntament amb molta més documentació, per fer-los servir com a prova de càrrec per a una cruenta repressió que va durar dècades, s'entén que aquella novel·la en teoria inofensiva quasi agafi el caràcter de símbol.
La Generalitat va restituir ahir a nou institucions i cinc particulars una part dels papers que estaven dipositats a l'Arxiu de Salamanca. El que quedava i s'ha pogut identificar, perquè bona part de la ingent documentació espoliada o s'ha perdut o no se sap on pot ser ara.
Des que el novembre del 2005 es va aprovar la llei de restitució han anant tornant molts documents. Primer els de la Generalitat, una fita que no cal oblidar que es va assolir gràcies a la pressió política i la passió de la ciutadania, encapçalada per la Comissió de la Dignitat. Després, a poc a poc, han anat tornant els documents de particulars i entitats, que la Generalitat està digitalitzant des de fa sis anys. Si la primera part es va viure en un entorn de polèmica mediàtica i enfrontament polític, aquesta segona ha topat amb tota mena de retards "tècnics", és a dir, amb un seguit d'excuses i traves administratives que han fet molt laboriosa la restitució.
El nou ministre de Cultura, José Ignacio Wert, va dir fa poc al Congrés que "es complirà la llei", però és sabut que el seu partit, el PP, es va oposar al retorn i és fàcil preveure algun entrebanc. Encara falten documents i no es pot rebaixar la pressió, però també val la pena celebrar que ahir persones com Teresa Rovira, Mercè Romeva i Helena Cambó i entitats com la UGT, ERC i Foment del Treball van recuperar una part, ni que sigui simbòlica, del que el feixisme els va robar.
