La paradoxa de l’independentisme
L’enquesta del CEO d’ahir donava un resultat aparentment paradoxal per a l’independentisme: d’una banda, perd suports de cara a un eventual referèndum, i es queda en un 40,8%, però de l’altra consolida la majoria d’ERC, JxCat i la CUP al Parlament, que obtindrien entre 71 i 74 escons. Cal assenyalar que si es compara la xifra de partidaris de l’estat propi amb les de fa dos baròmetres la baixada és de només tres dècimes i, per tant, és inexacte parlar d’enfonsament de l’independentisme. El que resulta indiscutible, però, és que el no a la independència supera per primera vegada el 50% i s’enfila fins al 53,9%. És evident que els fets de l’últim trimestre del 2017 no han fet créixer el suport a la independència, i en canvi molts ciutadans s’han apuntat a les files del no.
Aquestes dades reforcen els arguments dels que defensen que l’independentisme necessita readaptar la seva estratègia a la nova realitat i establir com a objectiu principal l’ampliació de la base sobiranista. I és que mentre més del 50% dels ciutadans de Catalunya estiguin clarament en contra de la independència qualsevol altre camí està abocat al fracàs.
L’altra cara de la moneda de l’enquesta del CEO és la persistència de la majoria independentista al Parlament, que fins i tot es podria ampliar respecte als 70 diputats del 21-D. Això demostra que el projecte de construir un estat propi sobre noves bases no té una alternativa engrescadora al davant. Al contrari, la deriva repressora de l’Estat forneix d’arguments els independentistes.
Per acabar resulta significatiu que en el camp independentista la tardança a formar govern penalitza Junts per Catalunya, que perdria entre 3 i 5 diputats, i premia ERC, que en guanyaria entre 1 i 4 més. Sembla que l’electorat prioritza ara la necessitat de formar govern i aixecar la intervenció del 155 per sobre de la investidura, incerta jurídicament, de Carles Puigdemont.
Aquest és el nou context en què s’han de moure els actors del Procés. D’una banda, assumint el bany de realisme que suposa la constatació d’una majoria social unionista. I, de l’altra, acollint amb esperança que aquesta majoria no es canalitza políticament perquè l’Estat profund, el del nacionalisme espanyol que persegueix i censura la dissidència, no agrada ni als seus.
