Paràlisi agitant
Aquest diumenge se celebra el Dia Internacional del Parkinson, que el seu descobridor, el neuròleg britànic James Parkinson, va anomenar “paràlisi agitant”. I precisament així estem, tremolosos i enrigidits per una paràlisi política, econòmica i social. Ja han passat 100 dies de l’any 2021 i seguim amb un govern provisional (dimecres que ve farà dos mesos de les eleccions), seguim fent tombs per vèncer el coronavirus (hem passat del descontrol de les PCR a l’embolic de les vacunes, i les UCI es tornen a omplir) i seguim amb l’economia a mig gas (l’anhelada remuntada no arriba, els fons europeus tampoc). Queden 264 dies per acabar l’any i la sensació és que l’estem malbaratant.
Si no hi ha optimisme possible, com a mínim el que cal és sang freda i responsabilitat. Per evitar que el pessimisme conquereixi del tot el cos social i, de manera més concreta, per evitar que una quarta onada de la pandèmia ens caigui al damunt, ens hauríem de conjurar tots plegats per actuar amb la màxima prudència i concentració. És evident que no hi ha solucions màgiques i que, en la situació actual, qualsevol decisió té efectes col·laterals (és allò de la manta: si l’estires cap amunt, els peus queden al descobert), però dit això els confinaments no són un caprici. S’han de complir. També és evident que un nou govern de coalició inestable no arreglarà el país ni serà la panacea per sortir del cul-de-sac post-Procés, però sense govern segur que és pitjor. Com pot ser que triguin tant a pactar-lo? A què esperen?
Tocar de peus a terra i no deixar de caminar, no deixar de fer les coses, de portar una vida com més normal millor. Moure’s. Això sempre ajuda. Si no, que ho preguntin als malalts de Parkinson. Tant se val les tremolors, les dificultats de parla, els bloquejos. Cal sobreposar-se i seguir. La vida no s’atura, imperativa. Davant la permanent amenaça del covid, davant la repressió política i l’auge de la ultradreta, davant la pobresa enquistada i creixent, davant el cansament i derrotisme generals, no hi ha més remei que posar-se drets i afrontar les coses de cara. Ho estem fent? Ara mateix el perill més gran és caure en les solucions individuals. Com que la política està destarotada, com que res no inspira confiança, doncs jo ja m’espavilo. Quan massa gent pensa així el declivi s’accentua.
Aquesta setmana ha mort l’Arcadi Oliveres. Era dels que no perdien l’esperança en l’acció col·lectiva malgrat xocar tantes vegades contra un mur d’incomprensions. Des de la seva radicalitat i compromís personal, va persistir a fer feina transformadora dia a dia, de la base, sovint clamant en el desert. La seva mirada estava posada en la pobresa i el pacifisme. Posis el focus en la lluita que posis, ho facis des del carrer, des del poder o des de la feina que sigui, l’important és l’honestedat i la persistència. Aquest va ser el seu exemple. La paràlisi no és una opció. La paràlisi és una malaltia contra la qual cal lluitar.
Una paràlisi de les pitjors és la de la paraula, quan no surten, com els passa a alguns malalts de Parkinson. També aquesta paràlisi ens està afectant com a societat. Ens hem incapacitat per al diàleg. La conversa col·lectiva és avui pastosa, histèrica, verinosa. I no només amb Madrid, també dins d’una Catalunya cada cop més fragmentada, entotsolada i cacofònica. Si no som capaços d’explicar-nos què ens passa amb paraules de concòrdia, amb paraules lliures, valentes i intel·ligents, difícilment ens en sortirem.
James Parkinson (1755-1824), a més de metge i geòleg, va ser un polític reformador social, inspirat en els principis de la Revolució Francesa, a favor de la igualtat de drets entre ciutadans. Va arribar a ser membre de la Cambra dels Comuns i de diferents societats secretes. En temps convulsos, va fer molta feina contra la paràlisi. No va parar mai.
