Els pares, els primers entrenadors
“Els meus pares van ser els meus primers entrenadors”. Amb aquesta frase comença Kareem Abdul-Jabbar un dels meus capítols favorits del llibre Becoming Kareem: Growing up on and off the court. L’exjugador resumeix en tres paraules el que va aprendre a casa: “Educació, educació i educació”. L’exjugador de bàsquet es va criar en un entorn humil. La casa on va viure molts anys està situada al número 139 de la part oest del carrer 120 de Nova York, una característica brownstone de Harlem. L’habitatge no és lluny de la mesquita Masjid Malcolm Shabazz, on els esportistes de l’època anaven a veure les proclames de l’activista pels drets humans. “L’educació és un salvavides en un oceà tempestuós i fosc”, resumeix l’expivot, que té clar on és més imprescindible un bon entorn per assegurar que ningú es perdi per camins no desitjats. “Més important encara que per a famílies de classe alta o mitjana, l’educació és fonamental per a les famílies pobres, immigrants o de minories. És l’únic camí per sortir de la pobresa”, recorda Kareem.
La importància de tenir uns bons pares no canvia a l’altra banda de l’Atlàntic. Mentre recollia el premi Goya al millor actor revelació, Jesús Vidal va utilitzar una frase de la pel·lícula Campeone s (“Jo no voldria un fill com vosaltres”) per capgirar l’argumentari i elogiar els seus progenitors. “A mi sí que m’agradaria tenir un fill com jo, perquè tinc uns pares com vosaltres”. El seu discurs, que va apostar per “la inclusió, la diversitat i la visibilitat” de les persones amb capacitats diferents, va ser el més aplaudit de la nit.
Hi ha famílies, però, que confonen educació amb pressió. Preocupat pels conflictes de comportament que esquitxen l’esport, el CB Sant Josep Obrer va crear un projecte per fer un diagnòstic del panorama actual i sensibilitzar sobre la importància d’educar en valors i recordar que la responsabilitat és compartida entre les famílies i els entrenadors. Una de les accions va ser posar a jugar els pares en una pista de bàsquet perquè comprovessin en primera persona què se sent quan hi ha molta gent cridant al seu volant. El pa de cada dia dels seus fills, vaja. L’objectiu del role playing era aconseguir que s’adonessin del seu comportament habitual perquè fos més fàcil d’erradicar. L’experiment va concloure que els nens se sentien pressionats quan practicaven esport, però que els pares no tenien la sensació de ser els responsables de la seva angoixa.
