A parlar català a una altra banda
Aquesta setmana una tuitaire ha explicat a la xarxa que va ser increpada pel fet d'haver volgut expressar-se en català a Mallorca: “A hablar puto mallorquín a otro lado”, van ser les paraules d'un energumen que la va sentir parlar en català a l'aeroport. A l'aeroport de Palma, s'entén. Ella tancava el seu tuit no amb denúncia, sinó amb unes paraules de perplexitat. “No sé on vol que vagi...”, deia.
Naturalment no es tracta que anem enlloc a parlar català, o puto mallorquín, o qualsevol insult que se'ls acudeixi dedicar a una llengua que, segons la Constitució, és objecte d'especial respecte i protecció: es tracta que deixem de parlar-lo. Es tracta que desistim, que s'acabi d'una vegada això que el nacionalisme espanyol considera una comèdia intolerable. El puto mallorquín (que saben perfectament que és puto catalán, i per això l'insulten) els fa nosa; de fet, els irrita, els treu del solc, els causa odi. Odien una llengua perquè la miren des de la perspectiva d'un nacionalisme agressiu i xenòfob que veu en la diversitat (també, o especialment, la diversitat lingüística) la pitjor de les amenaces.
Algú m'objectarà que una topada entre dos particulars en un aeroport no és representativa de la situació social, política i lingüística d'un país com Catalunya, ni de la seva complexitat. Per desgràcia, li hauré de respondre que ho és tant, de representativa, que en realitat tot el debat sobre la llei del català (que aquest dimecres s'ha aprovat al Parlament, però que sabem que anirà a morir al Constitucional) es redueix en realitat a això: a realitzar per la via jurídica la voluntat política de reduir el català a un residu molest i inservible que els independentistes volen imposar per demostrar que tenen algun poder. Parlar d'una llengua en aquests termes és una indecència, però els diputats de Ciutadans i el PP (el que digués el de Vox no m'he aturat a mirar-ho) en van donar una mostra sobrada. Concretament, equiparar l'ensenyament del català amb la política lingüística del franquisme és una niciesa massa grossa fins i tot per al diputat Carrizosa, mentre que el meu bon amic Alejandro Fernández es va inventar que la immersió lingüística és il·legal arreu d'Europa. No: arreu d'Europa el que sol ser il·legal són els partits amb caixa B.
Les diferents interpretacions de la llei segons els càlculs electorals de cada grup independentista (amb la CUP votant, com sempre “per motius ben diferents”, amb l'extrema dreta espanyolista, i ERC i Junts pendents només de la seva guerra particular) no permeten tenir esperances en l'acció dels governants catalans. La del PSC, amb una portaveu que afirma una cosa tan obtusa com ara que “l'escola no està per salvar el català sinó per aprendre” (com si el català i l'aprenentatge fossin coses incompatibles) i es queda tan tranquil·la, s'endú el premi gros. Entre tots donen cobertura al xulo que envia la gent a xerrar puto mallorquín allà on no hi plou. I fan que, com en tot, el vigor i la continuïtat del català depengui més que mai de la ciutadania.
