La part contractant de la primera part

Una cosa se li haurà de reconèixer al somrient president Camps, i és haver tingut el coratge (potser d'altres preferirien dir-ne la barra) de dur l'estat de les autonomies fins a les seves conseqüències més desencarnades. També a les més estrafolàries. No debades, el seu nom va servir per batejar l'anomenada clàusula Camps, màxima expressió fins a dia d'avui de l'esperit i la lletra del cafè per a tothom. Suposo que el lector amable se'n recorda prou bé. Eren els dies gloriosos en què el PP va omplir la pell de brau hispànica de meses petitòries que recollien aïrades signatures contra l'Estatut de Catalunya, mentre el tinent general José Mena Aguado tronava, en plena Pasqua Militar, que les "greus conseqüències" derivades del susdit Estatut podien dur l'exèrcit espanyol a treure els tancs, a fi de preservar la indissoluble i sagrada unitat d'Espanya. Finalment el PP va presentar al Tribunal Constitucional, amb tots els honors que feien al cas, el seu recurs contra l'Estatut, que s'hauria d'arrossegar fins a la sentència del mes de juny passat.

Evoco totes aquestes coses de grata memòria perquè de vegades sembla que no hagin passat mai -o almenys hi ha qui ho vol fer veure-, però el cas és que van succeir fa tot just cinc anys. Doncs bé, va ser enmig d'aquest clima de sana convivència que el PP i el PSOE del País Valencià (perdó, de la Comunitat Valenciana) van consensuar la seva corresponent reforma estatutària, que inclou una disposició addicional tercera -la clàusula Camps- amb el text següent: "Qualsevol modificació de la legislació de l'Estat que, amb caràcter general i en l'àmbit nacional, impliqui una ampliació de les competències de les comunitats autònomes serà d'aplicació a la Comunitat Valenciana, que considerarà ampliades les seves competències en aquests mateixos termes". Traduït, que el PP valencià no vol que els altres mengin, però, en cas que tot i així ho aconsegueixin, ells volen que automàticament se'ls serveixi el mateix plat. Sense que els costi ni un cèntim, naturalment: en cas de dubte, que es carregui la factura al compte d'altri (tot i que això últim encara ho han de perfeccionar: a dia d'avui, potser el vincle més profundament compartit entre Catalunya, les Balears i el País Valencià és l'escandalós dèficit fiscal que pateixen).

D'acord amb aquesta lògica del despropòsit, el PP i el PSOE valencians s'han tornat a posar d'acord sobre el seu Estatut, aquest cop per reformar-lo: hi han afegit una nova disposició addicional que vincula les inversions de l'Estat al volum de la població valenciana. Els Estatuts de Catalunya i Andalusia també recullen aquest principi, que fa cinc anys, curiosament, el PP també va recórrer davant del TC: ja ho veus, Tonet, com ens hem de veure. I un detall: perquè el nou text sigui vàlid caldrà que els valencians el votin favorablement en un referèndum, que gairebé segur se celebrarà juntament amb les eleccions espanyoles del 2012. Que no havíem quedat que les comunitats no havien de convocar referèndums?