Què passarà el dia que manin PP i Vox?
No entraré en el fons de la qüestió de l’aeroport. Em cenyiré a la forma. La prepotència amb què el govern espanyol ha tancat la carpeta del Prat fa paleses dues coses: l’endèmic tic centralista i un deix autoritari. Un cop més hem vist com no els ha tremolat el pols quan s’ha tractat de deixar clar qui mana. El missatge subliminar és que la Generalitat és un poder subaltern i que hi poden passar per damunt. El menyspreu ha quedat clar. No hi ha hagut respecte institucional. O ho fem com jo vull o res.
Argüir deslleialtat per part del govern català quan, en tot cas, també n’hi havia dins el govern espanyol, resulta cínic i ridícul. Es pot discutir tant com es vulgui sobre la posició dubitativa i contradictòria de l’executiu Aragonès, però això no justifica la unilateralitat de la ministra i d’Aena. Ni recerca de consens, ni equilibri de poders, ni estat de les autonomies, ni municipalisme, ni res. Al final, Madrid ha decidit que no hi ha ampliació a l’aeroport de Barcelona. I punt.
Fins i tot podem convenir que tot empenyia perquè el resultat fos aquest a causa de les dificultats tècniques objectives de casar l’ampliació amb el respecte mediambiental, però la manera com s’hi ha arribat és un recordatori de l’Espanya secular. Em sembla que els qui han executat la decisió -per cert, tots ells catalans- no són conscients que aquesta manera d’actuar alimenta l’independentisme, per molt que estigui en hores baixes. La paradoxa afegida, que maquilla aquest menyspreu, és que entre la ciutadania catalana el suport més ampli a l’ampliació el donen els votants de partits espanyolistes (la triple dreta més el PSC), mentre que entre els votants sobiranistes (CUP, comuns, ERC i JxCat) predomina el rebuig. Això, sens dubte, amorteix de cara a l’opinió púbica la forma com s’hi ha arribat. Uns han volgut infligir un càstig, però als castigats ja els sembla bé.
La cultura política espanyola està tenyida d’un potent sentiment nacionalista i estatista que no aconsegueix entendre l’estructura autonòmica -i ja no diguem la diversitat cultural- com una riquesa democràtica, sinó en el millor dels casos com un entrebanc, una nosa. Per això el federalisme, per a les esquerres estatals, no ha passat quasi mai de ser un eslògan. Només així es pot entendre que en una qüestió com la del Prat, tant decisiva per a un territori (en aquest cas el català), el govern espanyol s’atreveixi a tirar pel dret sense comptar en el moment decisiu amb els governants del lloc i, encara pitjor, atribuint-los tota la culpa. És inaudit. I és alhora undéjà-vu. No ens ve gens de nou.
Ara bé: què passarà el dia que a la Moncloa manin PP i Vox? És una possibilitat ben real. De fet, no crec que ens l’estalviem. Un escenari així podria donar-se d’aquí pocs anys i, a part de tot el que comportaria en termes generals (no crec en el “com pitjor millor”, no crec que siguem prou conscients del daltabaix que suposaria), en el cas que ara ens ocupa, una Aena pilotada des de la dreta extrema, si li interessés, no dubtaria a prendre, també a la brava, esclar, una decisió en sentit contrari: ampliar l’aeroport del Prat.
El problema formal no és menor, doncs. I bé: Sánchez volia arribar a la taula de diàleg amb el regalet del Prat, però les inèrcies jacobines s’hi han interposat. El que ara està en joc és si els socialistes s’atreveixen a abordar políticament la qüestió catalana, cosa que suposaria algun tipus de ruptura a l’Estat, o si accepten l’alternança tipus Restauració del XIX, quan el conservador Cánovas i el liberal Sagasta es passaven el relleu perquè no canviés res. El que passa és que la dreta d’ara és menys civilitzada i pragmàtica que la d’aleshores, i la societat (la catalana i l’espanyola) menys domesticable. Però els tics centralistes i autoritaris persisteixen.
