Tot per la pasta
Escric aquest article des de Bolonya, la ciutat “rossa, grassa, dotta e turrita ”. És a dir, la ciutat dels colors terrosos, de la mortadel·la i el ragù, de la universitat europea amb més solera en dret i de les torres medievals tipus gratacel. Al final d’un senzill i gustós dinar, en Guido Onorato, que ja ens ha convidat a grappa, fa un anunci solemne i poètic: “Ara els portaré l’olor! Aquesta aroma que fa estona que els penetra als narius”. Desapareix un moment i de cop surt de la cuina amb una cassola immensa, d’aquelles de les àvies de pagès, i ens la mostra: conté un ragù sucós, dens, perfumat. Si el pogués embotellar, molta gent l’hi compraria. “Cada dia em poso a fer-lo a les 9 del matí. Demana temps...” Som els últims comensals del migdia de la trattoria, el Ristoro del Meridione. La seva dona és bolonyesa, ell del sud, Taranto, a la Basilicata.
La pasta, a Itàlia, és com una religió. L’autèntica religió. El diumenge les esglésies segueixen mig buides però hi ha cua a la botiga de pasta fresca més cèntrica i famosa de la ciutat, la Sfoglia. Una cua que se’n va carrer enllà i gira la cantonada. Si et conviden a dinar, els de la casa fan el ragù o la salsa que sigui i tu portes la pasta fresca, com si fos el tortell. Tot per la pasta.
Fa un dia fred i assolellat. Amb la Mariona, la Marta, la Mercè i el Jaume ens deixem perdre per l’immens centre històric, gens historiat. Vull dir que a Bolonya no han hagut de reinventar un barri gòtic, com a Barcelona. No és que el temps s’hagi aturat a la manera veneciana, però poc hi falta. Hi ha racons d’una penetrant genuïnitat medieval, amb bigues i columnes de fusta. Les torres de pedra, espigades i poderoses, hi ajuden: en queden una vintena, però als gravats antics n’hi ha centenars. Això devia ser un Manhattan medieval, un San Gimignano a gran escala. Gairebé tots els carrers són porticats, quilòmetres d’arcades de gran alçada amb paviments de mosaic. Són tan alts, els porxos on moren les façanes, que permeten que hi entri el sol, i tan amples que t’hi resguardes bé de la pluja. I sobretot són un espai públic on s’hi fan negocis privats o un espai privat que ha esdevingut públic, avantsala de negocis inconfessables. Aquesta dualitat deu fer les delícies dels urbanistes. La vida bolonyesa és bellament porxada. I la mort, com arreu, trista i llagrimosa, però amb un fet distintiu: durant segles, les tombes més notables no eren de nobles o eclesiàstics, sinó les dels professors de lleis! Bolonya la dotta. Un dels qui hi van estudiar va ser l’inquisidor sant Ramon de Penyafort, amic i conseller de Jaume I el Conqueridor, i patró dels advocats catalans.
L’empremta catalana és modesta. Una de les torres que es conserven a la ciutat és la Casa Torre dei Catalani, del segle XIII. Robusta, no gaire alta (moltes les van acabar escapçant per por als terratrèmols). Hi ensopeguem per atzar. Com també anem a parar, sense proposar-nos-ho, al Museu Davia Bargellini, el típic lloc de col·leccionista (a cada pas, a Bolonya hi trobes un antiquari, a vegades de luxe, altres atrotinat): doncs bé, en aquest pompós i atapeït museu, entre desenes de peces històriques de vidre venecià només hi ha una única nota discordant, un càntir català “a la maniera veneziana ”, del segle XVII.
Aquest diumenge trobem la plaça major entapissada de retalls de ganxet com a denúncia i suport a les dones que pateixen violència masclista. N’hi ha milers, ocupen tota l’esplanada davant la catedral inacabada. Com que estem sota els efectes de la sèrie La asistenta (Netflix), que recomano, ens hi aturem una estona. És com una festa de colors, una festa que segueix a les terrasses del voltant, on la gent compleix el ritual d’un aperitiu copiós, amb Spritz, Negroni, Garibaldi... Alguns encara van pel cafè, que també és sagrat. Tot això és sabut, esclar. I és deliciós. I tornar a viatjar és un plaer. És tornar a somiar despert.
