El pastor tunisià i els terroristes

Quan gent diferent, amb sensibilitats diferents, gairebé antagòniques respecte als diversos temes que preocupen una societat, arriba a posar-se d’acord a favor de la democràcia i de la llibertat, hi guanya tothom. Hi guanya naturalment la pau social. Això és el que ha fet l’anomenat Quartet de Diàleg Nacional de Tunísia, que acaba de rebre a Oslo la medalla d’or del premi Nobel de la pau per la seva contribució decisiva en la construcció d’una democràcia plural després de la Revolució del Gessamí del 2011.

Aquest quartet el conformen el sindicat Unió General Tunisiana del Treball (UGTT), la patronal Unió Tunisiana de la Indústria, el Comerç i l’Artesania (UTICA), l’Associació Nacional d’Advocats i la Lliga Tunisiana per a la Defensa dels Drets Humans. El premi té un valor altament simbòlic en un context geopolític fragmentadíssim, marcat per les guerres civils siriana i líbia. Els nombrosos actes diaris de violència sanguinària arreu del món pretenen doblegar la voluntat pacífica de milions i milions de ciutadans. Els atemptats terroristes de gran magnitud sembla que aturin el món per la immensa cobertura mediàtica que se’ls atribueix. Però el món també s’hauria d’aturar per la història que us explicaré a continuació.

És la d’un jove pastor tunisià de setze anys que responia al nom de Mabrouk Soltani. Vivia al poble muntanyenc de Jebel Mghila, que forma part de la governació de Sidi Bouzid, la regió d’origen de Mohamed Bouazizi, el fruiter màrtir de la revolució tunisiana. En efecte, la regió és considerada el bressol d’aquesta revolució. La família d’en Mabrouk patia molt. El seu pare va morir fa uns anys d’una malaltia i la seva mare és cega. Va haver d’abandonar l’escola per intentar guanyar-se les garrofes i posar el pa a la taula dels seus estimats. Setze anys, però tot un home.

El mateix dia dels horribles atemptats de París, a les 10 del matí, en Mabrouk va sortir de casa sense saber que no hi tornaria mai més. L’acompanyaven el seu cosí de catorze anys, en Hamed, i el seu petit ramat de cabres amb el seu gos. Tot de cop, tres terroristes van aparèixer. Es van apropiar cinc de les sis cabres d’en Mabrouk. Però quan li van reclamar la sisena, en Mabrouk s’hi va negar rotundament. El van acusar de ser un espia de les forces de l’ordre tunisianes. Van agafar els dos nois, els van lligar i van decapitar en Mabrouk. Van posar el seu cap dins d’una bossa de plàstic i van ordenar al pobre Hamed de portar-lo a casa. Terroritzat, el jove Hamed va fer exactament el que li van dir. Arribat a casa, va trobar el germà d’en Mabrouk, a qui va remetre el cap del pastor executat. Aquest últim el va posar a la nevera. El cos sense vida d’en Mabrouk es va quedar a la muntanya. Assabentats de la tràgica notícia, tots els habitants del poble, junts, van anar a recuperar el cos del màrtir.

Això va passar en una de les zones més pobres del país. Aquelles zones rurals completament abandonades pel règim de Ben Ali durant el seu regnat. Un poble que se sent abandonat per l’estat. Per desgràcia, d’en Mabrouk no se n’ha parlat. És palès que el terrorisme és un problema d’ordre mundial; però també cal ser molt conscients que ataca amb contundència allà on la població és més vulnerable, allà on l’esperança brilla per la seva absència, allà on la por s’ha convertit en una cadena perpètua. Allà on alguns de nosaltres no gosem mirar. Allà on l’atur està pels núvols.

És quan abandonem, ridiculitzem o marginem la nostra gent, la bona gent com en Mabrouk i tants altres, que alimentem el càncer que representa el terrorisme per a la nostra societat. És quan no generem oportunitats per als joves, que fallem. És quan l’educació passa a un segon o un tercer pla, que ens dirigim a poc a poc cap a una derrota cada cop més dolorosa i més complicada de guanyar. L’educació, aquesta hauria de ser la nostra arma de construcció massiva. És l’únic escut capaç de protegir-nos de la barbàrie i del feixisme que neix efusivament d’un cultiu de la ignorància i de la misèria.

Tenim l’obligació de guanyar aquesta batalla i ho hem de fer junts. Europa no es pot permetre girar-hi l’esquena o fer els ulls grossos. El flirteig de l’electorat amb l’extrema dreta que estem veient en alguns països és un pas en direcció contrària. Calen actuacions conjuntes a favor de la pau social. Cal enfortir la República Tunisiana i ajudar-la, d’una banda, a consolidar la seva jove democràcia i, de l’altra, a afrontar els reptes socioeconòmics immensos que té al davant. Podem escandalitzar-nos o solidaritzar-nos a les xarxes tant com vulguem. Però ara és l’hora dels fets. Des del rebuig, no podem construir res. Des de l’estimació, ho podem tot. Com deia el germà d’en Mabrouk, “No sóc viu per morir”.

Més continguts de