Violades per la llei

El crit de "No ens representen" s'estén contra els diferents estaments de les institucions judicials

Des que es va fer pública la sentència que eximeix els cinc integrants de la Manada de la violació col·lectiva d'una jove durant les festes dels Sanfermines a Pamplona, no s'han aturat, en diferents ciutats espanyoles, les manifestacions multitudinàries de rebuig, indignació i crítica per aquesta decisió judicial. Tot i reconèixer que la jove va ser despullada contra la seva voluntat en un lloc estret i sense sortida i envoltada per José Ángel Prenda, Jesús Escudero, Ángel Boza, el militar Alfonso Jesús Cabezuelo i el guàrdia civil Antonio Manuel Guerrero, tots ells "d'edats molt superiors i forta complexió", la sentència nega que hi hagués intimidació i violència i requalifica el crim com a "abús sexual", de manera que rebaixa la condemna de 24 a 9 anys de presó.

Mentre el moviment feminista gestiona i fa visible la seva còlera, el Parlament Europeu debat, per petició de Podem i contra el recurs del PP, si cal implementar a Espanya els convenis internacionals relatius a la violència sexual. El ciutadà es pregunta llavors amb estupefacció: com és possible que no estiguessin aplicats ja a Espanya aquests convenis internacionals? Quin és, llavors, el protocol amb el qual es jutgen en aquest país europeu els crims de violència sexual? El present conflicte, que oposa els cossos violats i potencialment violables amb els seus jutges, ens força a reconèixer que l'estat espanyol segueix sent un exemple de la juxtaposició d'almenys tres règims judicials, tres models de producció de veritat i justícia discordants: a l'estructura patriarcal franquista de la llei s'hi han empeltat alguns protocols democràtics, tot plegat esquitxat pels mètodes de verificació postmoderns que faciliten les tècniques digitals.

Durant sis hores no vaig poder fer res més que llegir les 371 increïbles pàgines que componen la totalitat de la sentència, que, com no podria ser d'una altra manera en aquest règim legal postfranquista digital, està disponible en PDF per internet a la pàgina d'un diari generalista. La sentència, la lectura de la qual els recomano només si tenen un estómac fort i una xarxa sòlida de suport psicològic, podria llegir-se com un relat de Stephen King al qual li falta una coda de Virginie Despentes.

La sentència inclou una teoria de gènere, una estètica de la pornografia i un tractat sobre el plaer sexual des del punt de vista patriarcal

A la sentència s’hi pot llegir que mentre la denunciant estava en estat de xoc "va ser penetrada bucalment per tots els processats, vaginalment per Alfonso Jesús Cabezuelo i José Ángel Prenda, aquest últim en dues ocasions, igual que Jesús Escudero Domínguez, que la va penetrar una tercera vegada per via anal –els dos últims van arribar a ejacular–, sense que cap d'ells utilitzés preservatiu". Durant el desenvolupament dels fets dos dels implicats van gravar vídeos amb els seus telèfons i van fer fotos, que després distribuirien per les xarxes. La mateixa nit dels fets, un dels acusats va enviar des del seu telèfon mòbil diversos missatges de WhatsApp a la "Manada" i a "Disfrutones San Fermines", en els quals va escriure: "follándonos a una los cinco", "todo lo que cuente es poco", "puta pasada de viaje", "hay video"... i "follándonos los cinco a una, vaya puto desfase".

Davant d’aquests fets, el magistrat Ricardo González ha decidit absoldre els cinc homes del delicte d'agressió sexual i violació al·legant que als vídeos gravats pels acusats només hi observa cinc homes i una dona practicant "actes sexuals en un ambient de gresca i alegria". El lector es pregunta si al que es refereix el magistrat és a com històricament s'ha autoritzat els homes a gaudir de l'exercici de la violència sexual practicada col·lectivament. La sentència inclou una teoria de gènere, una estètica de la pornografia i un tractat sobre el plaer sexual des del punt de vista patriarcal. Les imatges, assegura el magistrat, són "certament de contingut pertorbador", però no hi aprecia altra cosa que "una crua i desinhibida relació sexual, mantinguda entre cinc homes i una dona, en un entorn sòrdid, ‘cutre’ i inhòspit i en què cap d'ells (tampoc la dona) mostra el més mínim signe de pudor, ni davant l'exhibició del seu cos o els seus genitals, ni davant els moviments, postures i actituds que van adoptant". ¿Que potser el magistrat esperava que els implicats en la violació, els agressors i la víctima, arreglessin el decorat i es moguessin amb pudor i elegància? "No aprecio en cap dels vídeos i fotografies cap signe de violència, força o brusquedat exercida per part dels homes sobre la dona. No puc interpretar en els seus gestos, ni en les seves paraules, en el que m'han resultat audibles, intenció de burla, menyspreu, humiliació, mofa o jactància de cap classe", assevera el jutge. ¿Però quina relació hi ha entre la burla, el menyspreu, la humiliació, la mofa o la jactància i la imposició violenta d'un acte sexual?

Hi ha hagut dues violacions rituals: una en un portal de Pamplona i l’altra en una sala d'un tribunal

La crisi que el cas ha generat és el resultat de la tensió oberta entre les convencions socials que regeixen les institucions judicials i l'actual procés d'emancipació feminista. El crit de "No ens representen" que s'aplicava abans als polítics s'estén ara contra els diferents estaments de les institucions judicials. En el règim legal postfranquista digital, les tècniques de visibilització i accés públic a les proves que proporcionen els mitjans de registre i distribució de la imatge, les xarxes socials i internet no condueixen a una democratització més gran dels processos judicials, sinó que operen com a suplements del gaudi patriarcal. L'inconscient patriarcal judicial s'alimenta d'un remolí de missatges, tuits, cadenes de ‘hashtags’ i xarxes de Facebook... Els magistrats miren les proves com si miressin porno i no es tallen per escórrer-se. Les imatges gravades durant l'agressió i els explícits missatges distribuïts en xarxa no serveixen com a prova incriminatòria, sinó com a suports narratius que venen a confirmar la misogínia del sistema legal. La sentència es converteix així en un nou ritual públic en el qual el sistema judicial repeteix i gaudeix (un cop més) de la violació.

Hi ha hagut, per tant, dues violacions rituals. L’una es va produir en un portal d'un carrer de Pamplona el 7 de juliol del 2016. La segona s'ha produït en una sala d'un tribunal de justícia de l'estat espanyol i hi han participat lletrats i jutges. El primer ritual buscava obtenir un suplement del plaer i de la sobirania masculina exercida per cinc homes amb violència sobre una persona sola i desarmada. El segon ritual busca protegir els drets dels homes a fer servir legítimament la violència per obtenir serveis sexuals. Si la primera violació és d'ordre privat, la segona és encara més greu, ja que ve legitimada per la institució judicial. El sistema jurídic posa així una polla en cadascuna de les nostres boques contra la nostra voluntat. La sentència del tribunal és una penetració sense consentiment. I les declaracions del magistrat una ejaculació mediàtico-judicial sobre els nostres drets. De nou la resposta no pot ser reformista sinó revolucionària: no es tracta de modificar només aquesta sentència, sinó de despatriarcalitzar les institucions judicials modificant la seva política del gènere i les seves tècniques de producció de veritat.

Més continguts de