La pausa és tan perillosa com la pressa

TEMPO. Respecto els que, després del cicló dels últims anys, demanen als polítics catalans que s’ho prenguin amb calma, que cal tenir paciència, mirada llarga, tranquil·litat i bons aliments, etcètera. Crec que tenen raó, que el conflicte polític català no es pot resoldre de pressa perquè la mateixa història ens ho recorda; el Procés és el mateix que a Madrid, el 1932, anomenaven la cuestión catalana, i a Londres, el 1713, the case of catalans. Això nostre és més vell que l’anar a peu i si alguna cosa ens han llegat els nostres predecessors és una paciència i una resignació només limitades per una tossuda voluntat de ser. Però si quan tothom tenia pressa convenia recordar les conseqüències de la precipitació, ara que el tempo s’ha alentit és necessari emfasitzar que, en els processos històrics, malbaratar les bones ocasions també és un gran pecat. Perquè la conjuntura, especialment a Espanya, sempre és susceptible d’empitjorar. Ara mateix, i no sabem durant quant de temps, l’estabilitat política espanyola està en mans d’un partit independentista. Gràcies a això, i no pas a cap il·luminació sobtada, Pedro Sánchez ha accedit a presidir una taula de diàleg bilateral sobre el conflicte polític a Catalunya. És un pas important, no pas simbòlic; però no vol dir que hagi de donar resultat. De fet, si jo fos Pedro Sánchez, faria el següent: contemporitzar amb els meus interlocutors catalans, no prometre res de concret, marejar la perdiu amb temes menors, fer que passi el temps i consolidar el govern PSOE-Podem fins que, amb una mica de sort, el vot dels independentistes catalans deixi de ser imprescindible.

MAJESTIC. L’any 1996 José María Aznar va guanyar les eleccions per majoria simple, i va buscar el suport de CiU, tot i que s’havia passat la campanya blasmant el chantaje de los nacionalistas i tota la pesca. Jordi Pujol hi va estar d’acord, però sabia que el pacte li comportaria un cost electoral, i per això va apujar el llistó del chantaje. En va treure la supressió dels governs civils, la fi del servei militar obligatori, la cessió del 30% de l’IRPF a les autonomies i el desplegament dels Mossos, entre altres coses. Eren concessions realment importants a l’època, i al PP li van costar molt d’acceptar. Però Aznar sabia que el que realment necessitava era instal·lar-se al poder i deixar passar el temps. En efecte, l’any 2000 el PP va guanyar per majoria absoluta, i Aznar va engegar CiU a pastar fang. Però el pacte del 1996 continuava vigent, perquè en política anar endarrere és més complicat que anar endavant. Conclusió: si ERC i JxCat volen obtenir alguna cosa rellevant de la taula de negociació, ho han de fer mentre siguin forts, i mentre el PSOE estigui feble. Si d’aquí dos o tres anys Sánchez ha tingut un bon mandat i les enquestes li somriuen -i m’encantaria equivocar-me-, l’oportunitat d’una solució real al conflicte català s’haurà evaporat.

REALITAT. Si algú està llegint entre línies independència o mort, em sap greu decebre’l; estic parlant de política, i la política és un pacte continu amb la realitat. Però la realitat és canviant, i podem fer-la més permeable als nostres desitjos. No pas sent més resignats, sinó més persistents. Si Catalunya és pilotada per un bloc polític i ciutadà fort, capaç d’oblidar les misèries partidistes, governar per al conjunt del país i atreure al seu voltant un cert consens, segur que el sobiranisme podrà acostar-se al seu somni sense deixar de tocar de peus a terra.

Invoquem la realitat? Ara mateix, la realitat és que el PSOE depèn dels vots independentistes. Qui sap quan tornarà a passar, això?