De les pedres n’haurem de fer pans

La dita que diu que “els catalans de les pedres en fan pans” l’hauran de fer realitat els responsables de dirigir les finances de la Generalitat, encapçalats pel vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda del nou govern català, Oriol Junqueras. La raó no és altra que haver de satisfer moltes necessitats amb uns recursos molt escassos i unes condicions molt desfavorables.

El període de preindependència comença amb una situació de la Hisenda de la Generalitat molt precària. Les causes són sobradament conegudes: el seu sistema de finançament és dolent, insuficient i ha caducat; està sotmesa a un objectiu de dèficit injust i inassolible; i les seves finances estan intervingudes després de les últimes mesures preses pel govern central, al novembre, que obliguen el govern català a gastar-se els recursos que li atorga l’Estat a través del FLA en el que el mateix Estat autoritza.

El model de finançament autonòmic que es va començar a aplicar el 2009 ha fracassat. El fins ara departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat ha elaborat recentment una monografia en què analitza l’evolució d’aquest model entre el 2009 i el 2013, l’últim any de què es tenen dades liquidades. En llegir-lo, t’adones que té defectes molt semblants als del model anterior al 2009, amb l’afegit que té més complexitat. Només cal esmentar algunes dades que ho constaten.

Pel que fa als recursos totals que aquest sistema de finançament ha proporcionat, cal dir que Catalunya segueix tenint uns ingressos per sota de la mitjana del conjunt d’autonomies de règim comú. El 2008, l’any anterior a l’establiment de l’actual sistema, tenia uns recursos per habitant que se situaven un 4% per sota de la mitjana. El 2013, amb el nou sistema, se seguia situant un 2,5% per sota, quan hi ha comunitats que tenien uns ingressos d’un 32% per sobre d’aquesta mitjana. A més, si els recursos de les diferents comunitats autònomes s’ajusten pel nivell de preus existent a cadascuna, Catalunya se situa un 16% per sota de la mitjana autonòmica.

D’altra banda, en el període 2010-2013 els ingressos disponibles de l’Estat han crescut a una taxa interanual del 8,3%, mentre que els de les comunitats autònomes han disminuït a una del 3%. Òbviament, aquest fet ha afectat la despesa destinada als principals serveis que les autonomies presten, com els de l’estat del benestar. Així, la despesa autonòmica en sanitat i educació s’ha contret més que la dels països de la Unió Europea (UE), afectada per l’impacte de la crisi econòmica.

En aquesta contenció de la despesa també hi han influït els objectius de dèficit fixats per l’Estat a les autonomies. El repartiment per nivells de govern que fa l’Estat de l’objectiu de dèficit establert per la UE és totalment injust. L’any 2016 el nivell de dèficit fixat per la UE per a tot el sector públic espanyol és del 2,8% del PIB, i l’Estat l’ha repartit de manera que al govern central n’hi correspon un 2,5% i a les autonomies un 0,3%. Els governs locals no poden incórrer en dèficit. Per tant, l’Estat es reserva el 89% del dèficit total i només deixa l’11% per a les comunitats autònomes, que realitzen una tercera part del total de la despesa pública. Si es tingués en compte el seu pes específic, com a mínim el seu objectiu de dèficit s’hauria de situar al voltant de l’1% del PIB.

Què es pot fer davant d’aquesta situació, quan tenim un pla de xoc social per desenvolupar i unes estructures d’estat per construir? No ens podem refiar gaire de la reforma del sistema de finançament autonòmic que han promès els partits estatals en aquesta nova legislatura. En primer lloc, perquè si la reforma va molt ràpid, segurament no es començarà a aplicar fins al 2017 i, en segon lloc, perquè després d’haver viscut moltes reformes sóc totalment escèptica a l’hora de creure que una de nova pugui ser beneficiosa per a Catalunya. Poden venir inicialment uns quants recursos addicionals, com un petit caramel, però sense solucionar el problema de fons.

Així mateix, ni la via d’establir nous tributs propis sembla viable, ja que nou impost que creem, nou impost que recorre l’Estat; ni tampoc la de venda de patrimoni, que ja s’ha utilitzat força. Amb tot, un aspecte positiu és que la recuperació econòmica pot incrementar la recaptació impositiva. També cal dir que, malgrat totes aquestes dificultats, seria millor poder comptar amb un nou pressupost que no pas seguir tot l’any amb la pròrroga del del 2015.

Per tant, haurem de seguir depenent del FLA per finançar el dèficit públic, que òbviament s’haurà de situar fora de l’objectiu fixat per l’Estat, però sense sobrepassar-nos, ja que cal recordar que la llei d’estabilitat pressupostària estableix la possibilitat d’aplicar mesures força coercitives en cas de certs incompliments, com que l’Estat passi a exercir les competències sobre els tributs cedits a la comunitat autònoma.

Crec que el nou govern català ha d’actuar amb astúcia i imaginació. Astúcia perquè no es doni peu a l’Estat a recórrer les seves actuacions, principalment pel que fa a la creació de les estructures d’estat. Cal vigilar de no situar-nos molt alegrement al marge de la legalitat. I imaginació per trobar noves vies de finançament i fórmules de gestió pública que estalviïn recursos. Finalment, cal desitjar-li sort i encert!

Més continguts de