‘1-O’: la pel·lícula

PeriodistaDimarts vam tenir una versió mini del Sense ficció amb 1-O, el reportatge de trenta-cinc minuts que retrata la jornada electoral del referèndum que vam viure a Catalunya. El resultat, però, va ser maxi. Rècord històric d’audiència del Sense ficció amb 1.323.000 espectadors i un extraordinari 36,9% de quota de pantalla.

A nivell de direcció, 1-O té un punt de vista molt definit. La narració dels fets no és neutral. De fet, fins i tot hi ha un instant en què reconeixem el director, Lluís Arcarazo, en les imatges, a la porta d’un col·legi electoral, en un cameo hitchkockià. Un cop ens han explicat com es van organitzar les taules, com la majoria va votar, com a altres els van atonyinar i el sentiment final de satisfacció absoluta per haver-ho aconseguit, entra una música èpico-reconfortant i sentim la veu en off dels testimonis recordant l’1-O mentre en imatge somriuen a càmera. Un recurs per reforçar la identificació de l’espectador amb els participants en el referèndum.

A nivell de muntatge és molt meticulós: hi ha una gran quantitat d’imatges d’arxiu que mostren diferents punts de vista d’un mateix moment i és magnífic com s’acaba construint el trencaclosques dels esdeveniments. El testimoni de Roger Español, l’home a qui la policia va ferir greument deixant-lo sense visió en un ull, aporta una contundència indubtable al reportatge i és esborronador com, després de les seves primeres paraules a càmera, mostren el moment en què el fereixen.

Tant per la durada del reportatge, com pel plantejament del retrat bàsic i emocional de l’1-O, com per la manera de tractar com a ciutadana anònima una actriu molt reconeguda del país, fa pensar que el reportatge està pensat amb ambició internacional. Televisivament, per tant, 1-O té dos nivells d’anàlisi. Pensant en una emissió a l’estranger, és una història d’impacte amb els ingredients idonis: realitat, reivindicació, suspens, emoció, violència, llàgrimes, rebel·lia, èpica, la ciutadania contra el poder establert... En canvi, l’emissió per TV3 té una càrrega simbòlica diferent. La història ja la sabem, però implica nostàlgia i sotragada emocional. No ens aporta pràcticament res de nou a nivell informatiu, però, especialment per als que estan a favor de la celebració del referèndum, des del primer minut es reviu la intensitat i els sentiments d’aquell dia. 1-O commou de manera instantània perquè les imatges han deixat empremta. Aquest Sense ficció ha colpit l’audiència independentista pel fet que les imatges et transporten al sentiment de comunitat, solidaritat, lluita, empenta, determinació, indignació, ràbia... I tornar-ho a sentir, ni que sigui a través de la televisió, provoca una embriaguesa emocional molt bèstia que no sol ser habitual davant d’una pantalla. I per això el reportatge aporta tanta satisfacció audiovisual. I d’aquí a vint-i-cinc anys, passi el que passi, commourà tant o més que ara.