De pel·lícula

La M. va ser una nena i una adolescent primer entremaliada i després conflictiva. Entrava i sortia dels centres de reeducació cada dos per tres i les seves visites a l'hospital infantil eren cada vegada més freqüents. A casa no sabien què fer amb ella i ella no sabia què fer amb els de casa. Estava enfadada amb el món i creia que ningú l'entendria mai. Un dia, un metge de l'Hospital S. la va agafar per banda. Va voler provar el més antics dels remeis per veure si aquesta vegada funcionava. El Doctor P. la va asseure en una cadira i va començar a parlar amb ella, però en lloc de fer-li preguntes o discursos va decidir explicar-li una història, una història d'un nen que coneixia molt bé: el seu nebot. El Dr. P. li va explicar que ell tenia un nebot de la seva mateixa edat que havia crescut condicionat per una gran desgràcia i durant molts anys les coses més simples del dia a dia li havien costat més que a la resta. El nebot del Dr. P. no podia caminar sol pel carrer, no podia anar de colònies, tenia por i una tristesa profunda poc habitual en nois de la seva edat. Ella, en canvi li deia el doctor, ho tenia tot per ser feliç, però havia decidit no ser-ho. Per acabar, el Dr. P. li va demanar que provés de recordar el seu nebot cada vegada que estigués enfadada i volgués acabar amb tot. Des d'aquella conversa la vida de la M. va fer un gir copernicà que l'ha convertit en una dona sana i especialment alegre.

Trenta anys més tard, a Nova York, la M. està dinant amb uns amics catalans i, sense motiu aparent per a la resta, comença a plorar desconsolada. S'acaba d'adonar que, per jocs inversemblants de l'atzar, està dinant amb el nebot del Dr. P., aquell nen que un dia i sense saber-ho, tant li va canviar la vida…

M'agrada quan la vida ens té preparats girs argumentals que no ens creuríem en una pel·lícula. Perquè aquestes coses també passen. Jo hi era.