El 0,75% de pel·lícules clàssiques a Netflix

Mentre se’ns acumulen sèries a la metafòrica tauleta de nit -ja fa anys que no hi ha prou temps per veure totes les que ens interessen- es va operant un canvi subtil en el paisatge audiovisual: l’arraconament definitiu del cinema clàssic com a part consubstancial de qualsevol dieta d’imatges.

Llegia fa unes setmanes que el catàleg de Netflix als Estats Units té només 43 pel·lícules anteriors al 1970. Miro la branca espanyola de la plataforma i és igualment desoladora: només hi ha 13 títols anteriors a aquesta data, sobre un total de 1.723 films oferts. És a dir, el 0,75%.

No entendríem que Spotify limités la seva oferta de manera que no fos possible escoltar els millors discos de Pink Floyd, The Doors o la Velvet Underground només perquè es van enregistrar unes quantes dècades enrere. O que Amazon, en el seu servei Kindle, no inclogués els grans clàssics de la literatura de tots els temps. Seria absurd perquè d’aquestes obres, encara que siguin velles i es noti -en la producció musical o en el registre literari-, encara en podem gaudir avui dia amb plena intensitat. En canvi, amb el cinema acceptem amb naturalitat l’arraconament de noms com Ford, Hitchcock, Truffaut o Ozu per part dels gegants d’internet a pesar d’haver filmat pel·lícules eternes que encara ens poden clavar a la butaca.

És cert que el mercat de drets de films clàssics és diabòlic, sobretot si tens aspiracions globals. Però m’agradaria saber quantes pel·lícules de Lubitsch es podrien comprar amb el que costa un sol episodi de The Crown. No crec que sigui qüestió de pressupost, ni tan sols de mercat. Més aviat hi veig la voluntat de Netflix (i companyia) d’instaurar una cultura d’un sol ús. Ràpid, ràpid, novetat, novetat.

Per sort, als marges hi creixen les flors més boniques, i ofertes com Filmin són una delícia per al cinèfil: un catàleg endreçat fet amb cura. Però hi ha cert sentiment de batalla perduda quan veus que hi ha una conjura per bandejar les pel·lícules velles pel sol fet de ser-ho a les televisions i les plataformes de vídeo sota demanda.

Al final, hi ha un punt de responsabilitat personal, en tot plegat. Els gegants d’internet pretenen traslladar la cultura de Zara a les arts: consums immediats i impulsius, poca perdurabilitat, homogeneïtzació. Els amants del cinema hem de conjurar-nos per no abandonar aquest vici, i estendre el nostre entusiasme, ni que sigui amb un modest tuit. I per predicar amb l’exemple, acabo amb una recomanació: In a lonely place, de Nicholas Ray. Amb permís de Basté... brutal!