Fem un pensament?

DIPUTACIÓ. La jugada mestra de la Diputació de Barcelona em resulta difícil d’entendre, però no seré jo qui la critiqui. Porto massa temps defensant la llibertat d’acció dels partits independentistes i la trampa de la unitat orgànica enfront de la utilitat de la unió estratègica. JxCat, ERC i la CUP són tres partits prou diferents (quan dic “tres” em sembla que faig curt) i prou problemes interns tenen cadascun, per posar-los tots junts al mateix cove. És en nom, justament, de la unitat estratègica, que em costa d’entendre el regal que li acaben de fer al PSC en una institució que maneja diners i càrrecs amb alegria i certa opacitat, i que pot endolcir o amargar la vida de molts municipis. És cert que ERC i la CUP han fet pactes municipals amb el PSC, però sempre amb el resultat d’un alcalde independentista. Els postconvergents faran presidenta Núria Marín, com a “mal menor”, és a dir, per evitar un president d’ERC; el mateix que va fer Manuel Valls a Barcelona. I, a més, és JxCat qui ha fet del mantra de la “unitat” el seu principal argument, que a partir d’ara esdevé una paraula buida. La qüestió de fons, però, és que no sabem en quin grau la decisió l’han presa Mas, Bonvehí, Torra o Puigdemont. La necessitat que té JxCat de fer un congrés de refosa i reinici esdevé una urgència, si pretén salvar el que queda del seu patrimoni.

ESQUERRA. La gent d’ERC té els seus propis problemes. En l’actual direcció conviuen els partidaris de contemporitzar amb JxCat (per por a una fuga de vots en aquesta direcció) i els que, com Rufián i Tardà, diuen clar i català que cal apostar per aliances d’esquerres, particularment amb els comuns i també amb el PSOE a Madrid (és una mica trist de veure’ls llançant floretes mentre Ada Colau i Pedro Sánchez fan el possible per apartar-se’n i per aïllar-los de qualsevol posició de poder). Mentrestant, Roger Torrent apunta maneres de candidat i diu a qui vol escoltar que el seu ideari està a l’esquerra del de Pere Aragonès. Potser tot això forma part d’una estratègia pensada per fer d’ERC un catch-all party, equidistant de JxCat i de la CUP, però l’anomalia de la situació política reclamarà, potser abans d’hora, una mica de caixa o faixa. Quan hi hagi sentència per als presos de l’1 d’Octubre, veurem si els càlculs de sobretaula resisteixen la lògica indignació dels votants independentistes. Òmnium debat aquests dies estratègies de desobediència. El carrer i les institucions ja són dos terrenys de joc diferents. Convé recordar, salvant les distàncies de tota mena, que el 1640 els Segadors van arrossegar Pau Claris, i no a la inversa.

ELECCIONS. Vist que la CUP continua sent el partit imprevisible de sempre, i que els comuns, que només pensen a tornar a ser la crossa del PSC, no donaran ni una mica d’alè a l’actual govern català, continuem abocats a un altre semestre (o dos, o tres) de paràlisi política. Passa el mateix a Barcelona, a Espanya i a la Unió Europea; per tant, no ens hem d’escandalitzar més del compte. La política viu en el descrèdit absolut. Però, mentrestant, l’arquitectura partidista i ciutadana que va iniciar el Procés es descompon cada dia que passa. El PSC serà un rival poderós, almenys mentre a Pedro Sánchez les coses li vagin bé. Un nou impuls demana esforços multilaterals, però demana també un nou govern i un nou lideratge. Les eleccions són un risc, però aquesta rutina estantissa també ho és. Només la necessitat d’una resposta unitària a les sentències justifica la continuïtat de l’actual legislatura. Després, caldrà fer un pensament.

Més continguts de