Els pensionistes catalans, doblement perjudicats
Un informe de la UGT posava ahir el dit a la llaga: els pensionistes catalans han perdut des del 2011 un 40% més de poder adquisitiu que la mitjana dels espanyols. Recordem que l’any 2011, en plena crisi econòmica, es va deixar de vincular les pensions a l’evolució dels preus. Durant un temps, les pensions es van revaloritzar perquè l’IPC es va situar en valors negatius, però quan va començar a recuperar-se es va veure la crua realitat: les pensions, que pugen només un 0,25% anual, perden poder adquisitiu cada any. Segons els càlculs de la UGT, els pensionistes espanyols haurien hagut de cobrar 432 euros anuals més el 2017 si s’hagués tingut en compte la inflació des del 2011. En el cas català la situació encara és més greu, perquè l’IPC és més elevat: la pèrdua anual és de 673 euros, un 40% més.
El resultat és que els pensionistes catalans són més pobres que la mitjana dels pensionistes de l’Estat perquè amb els mateixos diners poden comprar menys coses. El seu desavantatge deriva del fet que viuen en una comunitat teòricament “rica”, on el cost de la vida és més elevat. Per això són doblement perjudicats: per la pujada mínima del 0,25% i pel fet de viure a Catalunya.
Aquest problema del cost de la vida a Catalunya respecte a la mitjana de l’Estat no és privatiu dels pensionistes sinó que afecta moltes altres àrees de la vida pública. Només cal mirar els costos de l’habitatge per adonar-se que un sou de 1.500 euros a Càceres o Lugo dona per molt més que a Barcelona, a Madrid o a Sant Sebastià. Per això té certa lògica que un mosso o un ertzaina cobri de mitjana més que un guàrdia civil o un policia nacional, per compensar el diferencial d’inflació.
Però on és més greu l’efecte d’aquesta desviació és en el finançament autonòmic. Totes les dades es calculen sempre sobre els recursos per càpita, sense tenir en compte quina és la capacitat de compra d’aquests recursos. Construir una escola o una carretera a Catalunya té un cost més elevat que en altres parts de l’Estat, i aquesta és una realitat que els diferents governs espanyols s’han negat a incloure com a variable de càlcul del finançament, mentre que sí que s’han tingut en compte altres variables com la població envellida o la dispersió geogràfica. El maltractament fiscal de l’Estat penalitza especialment les capes més desafavorides de la societat.
