O hi perdem tots, o hi guanyem tots
Per primer cop des que va ser fundada, el fracàs de la Unió Europea és una possibilitat real. Durant mesos, la Unió ha anat ensopegant de cimera en cimera per fer front a la crisi econòmica, mentre augmentava la pobresa a molts països i l'atur assolia nivells desastrosos, particularment entre la gent jove.
Ells, els joves, protesten als carrers d'Europa contra un sistema econòmic que permet a una petita minoria embutxacar-se beneficis en temps de bonança i que força el conjunt de la societat a carregar amb les pèrdues quan els temps són dolents. Un sistema que fa que unes agències anònimes de qualificació a Nova York siguin més poderoses que els governs i els Parlaments elegits democràticament.
Aquesta crisi de confiança en la política i les seves institucions també està soscavant la fe en Europa. Són molts els que segueixen la nostra feina amb desafecció, ja que les decisions que ens afecten són preses per caps d'estat i de govern a porta tancada en cimeres periòdiques a Brussel·les. Per mi, això és un retorn a una manera de fer política europea que jo pensava que ja només es trobava als llibres d'història.
L'Europa de la postguerra es basa en un reconeixement humil del fet que els nostres interessos ja no poden anar separats d'aquells dels nostres veïns, amb el fet acceptat que la Unió Europea no és un joc de suma nul·la en el qual algú ha de perdre perquè un altre guanyi. La realitat és precisament la contrària: o hi perdem tots, o hi guanyem tots. La base fonamental per a això és el compromís ple dels procediments i institucions de la Unió Europea: el Parlament Europeu, la Comissió Europea i el Consell, que representa tots els estats de la Unió Europea. Aquest mètode comunitari no és ni de molt un concepte tecnocràtic, sinó l'ànima mateixa de la nostra Unió.
El projecte comunitari ha estat minat. La gran quantitat de cimeres i la creixent obsessió amb les reunions dels caps d'estat i de govern disminueixen greument la part que juga l'única institució comunitària escollida directament pels ciutadans, el Parlament Europeu, en la presa de decisions. El paper dels representants dels pobles d'Europa ha estat reduït essencialment a segellar burocràticament els acords assolits entre els governs a les rebotigues a Brussel·les. I als Parlaments nacionals no els va gaire millor.
La ciutadania percep aquesta manca de legitimitat parlamentària i interpreta les decisions polítiques que adopten els seus líders com si fossin poca cosa més que una sèrie de dictats imposats que arriben de Brussel·les. El preu el paga la Unió Europea en el seu conjunt, perquè aquest desencís amb la política actua finalment com un caldo de cultiu ideal per al sentiment antieuropeu.
La meva tasca principal com a president del Parlament Europeu serà fer front a aquesta flagrant falta de democràcia, aquesta fixació amb les cimeres, aquesta tendència actual cap a la renacionalització de la presa de decisions polítiques. Vull que el Parlament Europeu elevi el seu perfil com a fòrum per a la democràcia real i per al debat informat i ferm sobre el futur que se li planteja a la Unió Europea.
No seré un president dòcil del Parlament Europeu. Seré un president que, si és necessari, lluitarà per assegurar que la Comissió Europea respecta els drets i els poders del Parlament, que actuarà quan els interessos dels ciutadans europeus estiguin en perill i que representarà les eurodiputades i els eurodiputats compromesos i decidits a defensar els interessos dels seus votants, als quals rendim comptes.
Faré tot el que estigui al meu abast per recuperar la confiança pública que s'ha perdut en el curs del procés d'integració europea i per recuperar el necessari entusiasme dels ciutadans per Europa. En definitiva, llanço un desafiament a tothom que cregui que es pot aconseguir més Europa amb menys democràcia parlamentària!
