Els períodes d'interregne són perillosos, i ara més
La combinació d'una victòria del PP llargament anticipada a les enquestes i els embats d'uns mercats descreguts sobre el futur de l'euro feien preveure que Mariano Rajoy s'estrenaria amb anuncis ràpids que reforcessin la sensació que ja porta les regnes del poder.
L'endemà del triomf, però, Rajoy es va estalviar qualsevol compareixença pública. Sí que va voler llançar alguns missatges -com que Espanya complirà amb l'austeritat- per boca de la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal. Però ni es van avançar noms de ministres ni es van concretar les reformes a què Europa ja l'urgeix. Els analistes comentaven, decebuts, que caldrà esperar a la investidura.
És probable que el líder del PP vulgui controlar els temps i rebutgi la pressió que li arriba de tot arreu. I això no implica que no estigui ja en contacte fluid amb els pesos pesants d'Europa, començant per la cancellera alemanya, Angela Merkel, amb qui Rajoy ja ha parlat. Però si els períodes d'interregne són sempre perillosos, amb una crisi colossal de rerefons encara ho són més. Com més trigui Rajoy a donar detalls del seu programa, més alimentarà el fantasma d'una agenda oculta.
El govern sortint de Zapatero, encomanat al diàleg i al pacte, no va poder anar gaire lluny en les reformes. L'abassegador poder aconseguit ara pel PP dóna mans lliures a Rajoy per aplicar el programa que cregui convenient per ressuscitar l'economia espanyola, però també l'obliga a ser responsable i a entendre els missatges. I el tarannà que va demostrar el PP el 21-N no és esperançador per a les úniques autonomies que li han parat els peus a les urnes. Va ignorar el vigor mostrat a les urnes per la coalició abertzale Amaiur, en excloure-la del diàleg amb l'oposició. I va ignorar també l'hegemonia absoluta i inèdita de CiU a Catalunya, en fer com si sentís ploure pel que fa al pacte fiscal. El 20-N va reforçar el PP a Espanya, però també les formacions (CiU, ICV i ERC) que reclamen el pacte. No és un bon inici.
