Amb permís de Kertész

No puc dir gran cosa sobre Imre Kertézs, l’escriptor romanès que va morir ahir als 86 anys, tret que ha escrit una de les millors novel·les europees que he llegit en la meva vida, Sense destí, que potser no per casualitat coincideix en part amb una altra de les millors narracions que s’han escrit sobre el desastre de la Segona Guerra Mundial, Vida i destí, de Vassili Grossman. Totes dues novel·les connecten directament amb Guerra i pau, de Lev Tolstoi, i per descomptat amb un dels llibres de memòries més impressionants que s’han llegit mai, Memòries d’un europeu, de Stefan Zweig, del qual disposem en la nostra llengua en una traducció extraordinària de Joan Fontcuberta, que d’altra banda va publicar Jaume Vallcorba als seus Quaderns Crema, poc temps abans de cometre el descuit de morir-se.

Imre Kertész no era al meu entendre allò que se’n diu un gran estilista, però sí que era un excel·lent narrador que s’ha destacat per donar testimoni de tot un segle de la història europea, que és el nostre segle, amb una força i una desimboltura que són difícils d’explicar.

El crític George Steiner, en algun dels seus textos, va declarar que Imre Kertész havia definit millor que ningú un espai i una època, que és la de l’Europa de la segona postguerra mundial, que curiosament s’assembla en excés a la nostra Europa de fronteres sembrades de ganivets, com la de Ceuta mateix, sense haver d’anar més lluny, o el cinisme de països presumptament acollidors però finalment assassins, com és el cas de Grècia, Turquia, Alemanya o, molt més a prop encara, un que es diu Espanya.

Aquesta només és una nota apressada per dir que és necessari que llegim Imre Kertész, molt més intensament del que ho he fet jo mateix, per entendre una mica millor d’on venim i on ens trobem ara mateix. Resulta que tenim veus que acrediten la nostra identitat i no els prestem ni la més mínima atenció. No sé si hi ha moltes grans novel·les europees escrites durant els últims seixanta anys, però si d’una cosa estic segur és que Sense destí és una d’elles. S’ha mort Imre Kertész, i amb Imre Kertész s’ha mort una idea d’Europa que ara necessitem recuperar més que mai.

A banda del seu inqüestionable talent com a escriptor, Imre Kertész és un veritable monument vivent (perquè viurà sempre) del millor de la cultura europea, que és el desig d’una certa idea de civilització. Però alhora és també un testimoni del pitjor de nosaltres mateixos, que és el mateix que a ell li va tocar de patir i que ara s’està reproduint espantosament a les nostres fronteres. No em vull ni imaginar què diria Kertész sobre l’actitud del govern espanyol en relació a la crisi dels refugiats. Podria tornar a escriure Sense destí un parell de vegades, i encara es quedaria curt. Però per desgràcia, Europa no sap fer honor ni estimar els seus fills com es mereixen.

Més continguts de