La clau perquè Turquia reiniciï la màquina de la UE
Les converses per a la reunificació de Xipre s'han tornat a encallar. Però això no hauria de ser cap excusa per seguir encongint-se d'espatlles, badallar i deixar que el punt mort de la situació a l'illa derivi cap a la partició. Contràriament a l'opinió pública, la situació no és estàtica. El carreró sense sortida diplomàtic força el conflicte cap a un punt molt contrari als interessos nacionals de Turquia.
Feu una ullada a alguns dels canvis inimaginables que s'han produït des de l'última crisi el 2004. Els turcoxipriotes es manifesten contra la policia turca que actua a l'illa. Les converses sobre l'adhesió de Turquia a la Unió Europea han quedat estancades (sobretot a causa de Xipre) i el primer ministre de Turquia gairebé està incitant els dirigents de la UE a trencar-les. L'agitació al Pròxim Orient ens ha fet veure els perills que correria Turquia si el conflicte de Xipre acabés amb els polítics d'Ankara portant a la pràctica la seva repetida amenaça de "triar Xipre", girar l'esquena a Europa i basar el futur del país a voler ser un actor regional independent.
Ha arribat el moment per a Turquia de sospesar les seves polítiques en relació amb Europa, independentment del que diguin o facin els actuals dirigents de França i d'Alemanya. L'actitud turca d'"estimeu-nos o deixeu-nos estar" no funciona i està foragitant fins i tot els aliats tradicionals de Turquia a la UE i a l'OTAN. El programa de reformes turc trontolla sense la disciplina que imposa el procés d'adhesió a la UE. Menysprear la UE a causa de les seves disfuncions polítiques o de la crisi de l'euro és prematur: la renda mitjana europea encara és el doble que la turca; una distància que pel cap baix encara costarà una o dues generació d'escurçar.
La UE encara és el plat fort de la dieta econòmica turca. La meitat de les exportacions de Turquia van cap a Europa, dos terços de les inversions estrangeres al país vénen d'Europa, i més de tres milions de turcs hi viuen. Afinar el motor fiable de les relacions amb la UE i del procés d'adhesió vol dir que Turquia ha de fer alguna cosa en relació amb Xipre. El triangle d'interessos UE-Turquia-Xipre és tancat: una actuació en qualsevol punt afecta tot el conjunt. Tots tres costats pateixen les conseqüències d'aquesta situació. Els estats europeus i Turquia pateixen la frustració de no poder normalitzar les relacions amb la UE; els lligams formals UE-OTAN seran impossibles mentre els grecoxipriotes i els turcs utilitzin l'un contra l'altre la seva condició de membres d'un d'aquests organismes; 600.000 persones d'ètnia grecoxipriota continuen aïllades i desprotegides en l'extrem oriental de la UE.
En vista d'això, és probable que la UE negociï un conjunt de mesures per generar confiança en fases successives. Tanmateix, és molt difícil posar en pràctica aquests paquets de mesures. Un pla més segur i molt millor consistiria en el següent: que una de les dues parts apliqués directament mesures unilaterals per generar confiança, que de tota manera formarien part de qualsevol acord imaginable; tot plegat, sense prejudici de les converses sobre la reunificació política.
Per la seva banda, Ankara hauria d'atrevir-se, ja que, tot i que això desagradi a l'opinió pública turca, la veritat és que els turcs tenen incentius més urgents per actuar que no pas els grecoxipriotes. Turquia hauria d'obrir els seus ports, els aeroports i l'espai aeri a Xipre -complint el compromís amb la UE firmat l'any 2005, l'anomenat Protocol Addicional-. Fer-ho representaria un guany instantani equivalent a anys de negociacions, llançar un salvavides per obtenir una bona predisposició dels grecoxipriotes i, d'aquesta manera, eliminar tibantors en la política exterior i fer possible el comerç i els contactes que podrien generar la confiança en un futur acord polític.
Turquia també hauria de tornar als seus propietaris grecoxipriotes el paratge turístic, ara en desús, de la platja de Varosha -sota la tutela indefinida de l'ONU-. Això reduiria el deute judicial de milers de milions per ocupar un indret d'altri, donaria força a la fe de tots els xipriotes en un acord definitiu i proporcionaria als turcoxipriotes una excel·lent manera de trobar una bona feina, a banda de recollir els donatius d'Ankara. Si es ratifica el Protocol Addicional, les constructores turques podrien optar als contractes de l'ONU i a altres contractes.
Per la seva banda, els grecoxipriotes haurien de fer palès a Turquia el seu desig d'establir un acord amistós. Haurien d'aturar immediatament la política de bloquejar la meitat dels capítols d'adhesió de Turquia a la UE, que posa Nicòsia en perill de desastre si realment fa fracassar les negociacions d'entrada a la UE. Haurien de legalitzar tot el comerç xipriota amb els països de la UE i del món a través del port de Famagusta (en mans dels turcoxipriotes), sota direcció turcoxipriota però amb la supervisió de la UE i la verificació dels documents de la Cambra de Comerç Turcoxipriota. Haurien de trobar la manera de legalitzar els vols xàrter internacionals cap a l'aeroport turcoxipriota d'Ercan, i iniciar una cooperació de facto amb els cossos administratius turcoxipriotes.
Per sobre de tot, a més de comerciar, els turcoxipriotes i els grecoxipriotes haurien de començar a parlar-se i a escoltar-se els uns als altres. L'administració turca hauria de ser capaç de posar-se en contacte amb les autoritats grecoxipriotes i tornar als negocis. Només llavors desapareixerà la irritació en la veu dels diplomàtics a l'hora de parlar els uns dels altres, com ja ha passat entre Turquia i Armènia, on el contacte ha comportat molta comprensió. Això permetria que totes les parts comencessin a generar confiança, que no n'hi hagi és la raó principal perquè les converses no hagin avançat gaire des del 2008.
