El perquè dels tres 'perquè'
El català normatiu té tres perquè . Un in trodueix l'oració que ens diu el motiu de l'acció del verb de la principal: "Riu perquè es tà content". L'altre introdueix l'oració que ens diu la finalitat del verb de la principal: "Riu perquè estiguis content". I el tercer és una substantivació del per què interrogatiu: "No sé per què riu", "No sé el perquè del seu riure".
El segon perquè és el més problemàtic.
No falta qui escriu per a que arrossegat pel cas tellà ( para que ) però també per la norma que distingeix entre un per de motiu i un per a de finalitat. El perquè amb valor final respon a l'ús del dialecte central; el per a, el contradiu .
I és que, en aquest punt, dos criteris fabrians entren en conflicte: un logicisme que estira a fer la distinció i el criteri d'autonomia, que de mana separar-se al màxim del castellà.
Però hi ha un altre motiu per no acceptar per a que que potser va decantar la balança: i és que vulnera una norma més general, la de la caiguda de preposicions àtones davant que.
La realitat és que els dialectes que distingeixen per de per a també distingeixen perquè de per a que (que sovint pronuncien pa que).
Si basem l'estàndard en el dialecte central, no té sentit per a que però tampoc per a.
Si optem per fer la distinció, no s'acaba d'entendre que s'hagi de fer només en alguns casos.
La norma actual queda a mig camí de tot, no s'adiu amb cap ús real. I és indubtable que les mitges tintes fan més difícil assimilar-la.
