La pesta de la democràcia
Un jove prometedor seu darrere meu en un fast food d'entrepans. Camisa emmidonada, pantalons de pinça precisa i plecs calculats a les mànigues. Menja de pressa mentre parla pel mòbil, engolant i fent ressonar la veu pel local. No em sento tafaner, només escolto el seu castellà excessiu en esses i em poso al dia dels seus tràfecs.
El jove de clenxa perfecta ha fugit una estona de la seu electoral, a escassos metres del restaurant. Sobreactua quan explica la feinada que el desborda de cara a les municipals de diumenge. Amb emoció irònica presumeix de ser candidat. L'interlocutor s'interessa per la localitat, però ell no en recorda el nom. És més enllà d'Igualada, diu, hi viuen "quatre pagesos" -en boca seva, el concepte sona terriblement despectiu- i la seva formació política, tan envalentida a nivell estatal, no té prou efectius per confegir-hi una llista. No pensa posar-hi un peu. Els seus mocassins lluents perdrien adherència sobre la terra abrupta i polsegosa de la Catalunya més feréstega. Tampoc serviria de res, explica rient. En aquell poble indígena no compten a aconseguir ni un regidor.
Per fi, la conversa fa un gir més afectiu. El noi empolainat ara parla d'un amic especial que té al Brasil i que aquests dies se li ha instal·lat a casa amb gos i tot. No li pot dedicar gaire atenció, però es compromet a comprar una gossa i aparellar-los -els gossos entre ells, esclar!-. Li encanten el cadells i em genera simpatia. Celebra els 400 euros a què li paguen la peça. Adéu-siau, empatia. La conversa segueix mentre el jove abandona el local. Aleshores, un cambrer colombià pregunta, en un català prou acceptable, si voldré res de postres. Li responc que no. De sobte, un fiblada estranya em travessa el budellam. Ja hi torno. Un altre atac de desafecció.
