De petards i altres artificis

Si tots els sants tenen vuitada, enguany Sant Jordi, que ha caigut en dissabte i enmig de les vacances de Setmana Santa, l'ha tingut literalment. Ja se n'han ocupat editors i llibreters per mirar de conjurar l'efecte de tanta ociositat al calendari. De fet, el remei ha estat una manera d'allargassar aquesta festa de la literatura. Un cop donat el tret de sortida, arrenquen les tournées d'escriptors (mediàtics i no) que es troben amb els seus lectors i que fan propícia -en el breu espai de temps de què disposen- l'ocasió per a la confidència, fruit de la pressa i de l'oportunitat, de la barreja entre coneixença i estranyesa. És un fenomen singular que deixa parats els estrangers que tenen ocasió de viure'l.

Dir Sant Jordi, però, vol dir parlar de vendes, de lectura, de llistes de més venuts i, per tant, de bestsellers . Potser perquè enguany he publicat Per què llegir els clàssics, avui (Ara Llibres 2011), darrerament em fan la pregunta de si el clàssic és l'oposat del bestseller . El 14 d'abril i en aquest mateix diari, en el marc d'un reportatge sobre els supervendes -entre Javier Sierra i el seu macrobús; Sergio Vila-Sanjuán, autor de Código best seller, i Noah Gordon, autor de culte dins el gènere-, em feien dues preguntes com a autora d'un llibre sobre els clàssics, buscant la confrontació entre tots dos. Que jo pensi que aquest antagonisme és real, com sembla despendre's del titular -"Larsson és un petard, els clàssics en canvi tenen la metxa llarga"-, són figues d'un altre paner. Per començar diria que un clàssic és, en un sentit estricte, un bestseller , en la mesura que el seu impacte de vendes en una dimensió temporal segurament és equivalent o superior al d'alguns bestsellers .

Però les diferències entre tots dos conceptes -clàssic i supervendes- no només són de caràcter comercial. Quan es planteja el debat antinòmic hi ha implícita una valoració qualitativa de caràcter estètic, una distància cultural entre un fenomen elitista i un fenomen de masses, és a dir, entre l'alta cultura i la cultura popular, entre el llibre de referència i una mercaderia de consum immediat. I benvinguda sigui la polèmica si és la coartada que ens permet parlar de literatura!

El debat que genera aquestes qüestions és viu i encès. Tant com la metxa abans al·ludida. Lluny de voler participar en aquesta separació -de vegades una mica pedant- entre els uns i els altres, vagi per endavant la meva admiració per autors que han aconseguit fidelitzar lectors que, com en el cas de Larsson, llegeixen tres llibres de 600, 700 i 800 pàgines respectivament. Si contínuament ens queixem que la gent no llegeix, un fet d'aquesta magnitud mereix tot el meu respecte i consideració. I també la meva lectura, ja que els vaig consumir de manera incandescent en poc més de cinc dies de les vacances d'estiu de l'any passat. Amb tot, és possible que ja no hi torni més. En canvi, als clàssics, hi torno una i una altra vegada. El plantejament, la forma, l'estil, el que hi busco és ben diferent. El clàssic acostuma a ser-ho perquè és tremendament modern. Aquesta aparent paradoxa es resol quan veiem que planteja qüestions de màxima vigència per a nosaltres, que continua parlant-nos, més enllà dels segles. Que esdevé una mena de riu que recull lectures que han precedit la nostra però que, com el riu d'Heràclit, ens acull repetidament, perquè quan hi tornem potser ja no som els mateixos. Un clàssic pot transformar-nos. La vida també. Tornar als clàssics ens ofereix la possibilitat de veure fins a quin punt això ha estat així. Els clàssics ho són sobretot per a nosaltres.

Per això, quan parlo de petards, ho faig només en el sentit metafòric de la gran explosió mediàtica que aconsegueix el bestseller en relació al clàssic, que és de combustió lenta, però permanent. No pas en el sentit que prové del francès i que la paraula té en castellà el significat de "pesat, avorrit o poc competent", entre altres accepcions igualment col·loquials i despectives. Més enllà dels temes habituals, una anàlisi de l'estructura narrativa d'un supervendes posa de manifest com els capítols són precisament això: metxes que s'encenen, es consumeixen ràpidament i ens porten a una explosió contínua, com de foc d'artifici; una mena de falla. En el clàssic, en canvi, la metxa és llarga i, afortunadament, no s'apaga. Són una foguera que ens escalfa.

Temps (intensiu o extensiu) i volum (quantitat de lectors i de vendes), heus aquí dos paràmetres interessants en aquesta qüestió. El clàssic com un text atemporal o que ha aconseguit fugir del delme implacable que es cobra el pas del temps. El bestseller, per contra, com un fenomen de moda, amb una data de caducitat incorporada. Després hi ha fenòmens com el d' El metge, de Noah Gordon, que continua sent un supervendes després de 25 anys, amb un milió d'exemplars venuts en castellà i que frega la barrera dels 10.000 en català. Pot ser que hi hagi bestsellers que es converteixen en clàssics? Potser només ho descobrirem llegint-los. Llegim!