El petó Iglesias-Domènech
El tema no és si dos homes es fan un petó als llavis, que és una cosa normal en els nostres temps. El tema no és tampoc fer una abraçada a un company de coalició quan ha estat brillant en el seu discurs, com si fos un davanter que ha marcat gol. Ni que la nova política sigui espontània i desproveïda de formalismes.
Hi ha una dita catalana que diu: “Amb art i engany, es viu mig any. Amb engany i art, es viu l’altra meitat”. Aquell que té clar els seus pensaments i creences, que està segur de la seva ideologia, no necessita fer histrionismes quan algú altre coincideix amb ell. Els veritables líders no fan exageracions ni busquen el protagonisme gratuït.
Pablo Iglesias i alguns de la seva troupe semblen Minions que s’han colat al Congrés de Diputats. No és el cas de Xavier Domènech, a qui considero un home assenyat i bon parlamentari, que segurament no va tenir més remei que acceptar l’abraçada i no va poder esquivar el petó.
Però les positures diverses dels podemites que ja hem presenciat en aquestes poques sessions parlamentàries només fan que confirmar la percepció d’insubstancialitat i de necessitat de protagonisme. Molta fatxada i poc trast, diu també el refranyer.
Iglesias busca notorietat, busca vots de gent que, lamentablement, valora aquestes bajanades com a símbols d’audàcia, novetat i diferenciació. Doncs jo no m’ho crec. Governar i representar institucions és una cosa molt seriosa. Els pallassos utilitzen l’art i l’engany per fer riure, però és la seva feina. En una cambra de representació els pallassos tipus Beppe Grillo no hi pinten res.
