A peu de pàgina

Una nota a peu de pàgina és un recurs d’edició que es fa servir per introduir una referència bibliogràfica o un raonament de reforç o per corregir citacions incloses en el text principal. Durant aquestes setmanes que he estat fora del circuit imprès he repensat sobre com una societat manifesta el seu suport o rebuig davant d’un esdeveniment. M’he preguntat si la resposta és encertada quan expressa malestar i enuig davant una proposta malgirbada. O quan s’imposa una graella protocol·lària que la gent percep com a aliena als seus sentiments. I aquestes són les reflexions.

• Manifestar el dol. Hi ha hagut tota una sèrie de posicionaments de retret cap al capteniment de la gent durant la manifestació de Barcelona contra el terrorisme i en suport als familiars de les víctimes. En primer lloc, cal dir que acompanyar el dol d’una mort és un acte íntim obert a la família i als amics. Hi ha, evidentment, una part de representació tant pel que fa a la cerimònia de comiat com a la manera de ser davant del fèretre i dels familiars més propers. És així i així ha de ser. Forma part dels costums arrelats a la tradició. A la mateixa hora que es produïa l’atemptat a la Rambla, la meva família dipositava una petita part de les cendres de la nostra mare, àvia i besàvia en un mar blau amb pics de pètals roses. Plors continguts i silenci. Però també passa que quan es presenta algú no desitjat per retre l’últim adeu se li gira l’esquena o se li fa veure la incomoditat que representa la seva presència. He estat testimoni, més d’un cop, de moments de tensió entre famílies mal avingudes. De vegades es fa de manera discreta, d’altres amb retrets sonors. Això no només passa a les vetlles del Mediterrani; també a l’Atlàntic hi són proclius. Elisabet II va tenir un annus horribilis fruit d’un dol mal forjat.

• La representació del dol. Quan traslladem la representació a un format multitudinari, per exemple, una obra de teatre, qui pot dir que no ha assistit a una escenificació fallida? Pot ser que el llibret de l’obra sigui extraordinari, però si els actors no han estat a l’altura o l’escenografia malmet, per frívol, l’argument, hi ha resposta. De xiulades sonores i esbroncades també n’he estat testimoni. El que el 26 d’agost es va quedar a casa participa del dol en silenci i, alhora, manifesta el seu rebuig a una posada en escena grandiloqüent i oportunista: va ser forassenyada la representació d’autoritats de l’Estat. Els actors excedien en nombre el que requeria la convocatòria. És a dir, cal saber mesurar les presències. I la posició, encapçalant la fila u (la zero estava reservada als familiars, policia, Guàrdia Urbana, serveis assistencials, emergències, entitats veïnals, etc.), era com un fer-se perdonar la seva absència durant la tragèdia i entossudir-se a protagonitzar una cerimònia que havia de preservar l’anonimat popular. Aquesta raó i no cap altra és per la qual mig milió de persones van assistir a la manifestació i no un milió i mig. La gent va copsar el despropòsit i va preferir recollir-se a casa, o on fos, per mostrar la seva oposició al terror i a tota mena de violència.

• Xiular la monarquia. Als EUA les manifestacions acostumen a dirigir les seves pancartes de rebuig, crits o xiulets contra un president o un altre, no contra la institució que representen. A Catalunya passa el contrari. No crec que m’equivoqui si afirmo que no s’entén ara i aquí la força simbòlica de la institució monàrquica. La Segona República i el franquisme, precisament per imposar-la, van trencar la fascinació de la legitimitat dinàstica. Els xiulets contra la figura de Felip VI (per cert, els seus pares emèrits haurien pogut batejar-lo amb un altre nom: desconeixement de la història?, provocació?; deixem-ho en ignorància, ja prou greu) són bàsicament contra la institució que representa. També cal dir que aquest relleu dinàstic podria haver fet un pas simbòlic, per exemple felicitar el Nadal en totes les llengües cooficials i no només en castellà i anglès. Més enllà de la Península hi ha dinasties que intenten corregir els errors dels seus avantpassats.

• Arrelament monàrquic. Els quatre fills dels monarques belgues, inclosa la princesa Elisabet, de 16 anys i hereva de la Corona, estudien en escoles que tenen el flamenc com a llengua vehicular. La intenció dels joves monarques era trencar la percepció que tenen els ciutadans de Flandes de contribuir al manteniment d’una casa reial francòfona. Si es consulta la pàgina web de la casa reial belga, tots els continguts, tots, són també en neerlandès. I s’especifica on estudien els prínceps. En canvi, la Casa de Sa Majestat el Rei només té els epígrafs i els textos històrics en català. Fins i tot els mesos del calendari són en castellà. És a dir, no n’hi ha prou dient: “No tinc por. No tindrem por”. El problema de la institució monàrquica a Catalunya és que no ha arrelat en quaranta anys de democràcia, i si s’esperava algun gest més significatiu de la nova generació de monarques, no ha estat així. Passa com a Flandes; han de fer mèrits per ser reconeguts com a hereus de la Corona d’Aragó més enllà del títol de príncep (o princesa) de Girona, que la fundació del mateix nom ha recuperat de l’oblit amb el vistiplau de la meitat de les empreses que cotitzen a l’Íbex-35.

Quatre notes i una conclusió. Per primera vegada un monarca espanyol assistia a una manifestació, però els que el van veure situar-se a la fila u no van entendre la seva presència destacada. Ho podria haver fet entre la gent, envoltat si es vol de guardaespatlles, com també ho haurien d’haver fet l’allau de representants polítics arribats d’arreu d’Espanya. La monarquia i els polítics espanyols tenen una noció del protocol tan encarcarada i arcaica que els fa distants i antipàtics. Estic convençuda que el president de la Generalitat i les alcaldesses de Barcelona i de Cambrils haurien preferit no formar part d’aquesta línia de demarcació i barrejar-se amb la resta de manifestants. En canvi, va ser completament omesa una dada significativa que sí que lligava amb el tarannà pacífic i democràtic que caracteritza la societat catalana: les banderes amb l’estel, les catalanes i l’espanyola van onejar sense el més mínim retret i incident. Amb ànim polèmic, alguns mitjans i polítics es preguntaven: ¿tocava hissar banderes durant la manifestació? Podríem respondre: ¿algú es faria aquesta pregunta si tots els draps fossin la rojigualda? No, oi? Doncs deixem-ho estar. Per cert, no sé xiular.

Més continguts de