A pilota passada: referèndums i majories

Des que es van conèixer els resultats del Brexit s’han aixecat veus que qüestionen o s’oposen fermament a la via participativa dels referèndums perquè diuen que “limiten el poder dels Parlaments”, “els ciutadans no tenen un criteri format”, “és el pitjor mètode de participació democràtica”, “els referèndums els carrega el diable” i -afegeixen- que “el resultat, per ser legítim, necessita una majoria reforçada”. Parlem-ne.

1. Confusió entre democràcia directa i referèndum. Els veïns d’una escala es reuneixen i decideixen si posen un ascensor a l’escala o no. Seria una decisió directa. Els referèndums, en canvi, passen per tot un procés de mediació. Ho explica de manera clara i senzilla el professor de dret constitucional de la universitat de Roma La Sapienza, Massimo Luciani: “La voluntat popular, de fet, es forma només davant la pregunta concreta i es manifesta només en el context polític estructurat en la confrontació entre els partits. Per consegüent, reduït a la seva veritable dimensió, vist com un dels instruments de manifestació de la voluntat popular, el referèndum pot ser interpretat harmònicament com un element de la complexa arquitectura garantista de les democràcies madures, basades igualment en el principi d’igualtat i en el de llibertat”.

Un exemple: el primer ministre del Regne Unit, David Cameron, va prometre, va convocar i va preguntar als britànics sobre la permanència a la Unió Europea. Evidentment, els partits polítics es van pronunciar a favor i en contra. Va haver-hi debat i deliberació. ¿Els ciutadans no sabien el que es feien quan van dipositar massivament el vot a les urnes? Sí que ho sabien, i per això confiaven que, fos quin fos el resultat de la consulta no vinculant, els polítics i els seus Parlaments l’actuarien en conseqüència. Yes, of course.

El sistema referendari que neix i es consolida amb la creació de les assemblees representatives és un procediment garantista que verifica l’adequació entre les decisions que prenen els representants polítics i l’aprovació o refús que manifesten els representats. Aquestes consultes col·lectives formen part dels sistemes democràtics de representació i participació, i conviuen pacíficament amb el parlamentarisme. Qui ho posa en dubte, posa en qüestió els pilars democràtics d’igualtat i llibertat.

2. Majoria absoluta o majoria reforçada. A propòsit del Brexit també ha ressorgit la qüestió de quina és la majoria necessària per ponderar una decisió col·lectiva: majoria absoluta o majoria reforçada. Per majoria absoluta s’entén la meitat més u, si bé l’expressió precisa seria més de la meitat. I les majories reforçades (també denominades qualificades) són aquelles que superen la meitat més u dels vots. Els britànics han dit adéu a la Unió Europea amb un 51,9% dels vots afirmatius. Bé, no tots han dit goodbye : Gibraltar (96%), Escòcia (62%) i Irlanda del Nord (55,78%) no volen marxar per raons diferents. Gibraltar no vol ser espanyola, Escòcia ambiciona ser un estat independent i Irlanda del Nord aspira a la unificació irlandesa.

El debat a Espanya sempre té el rerefons del procés català. Per això, ara, aprofitant el Brexit, s’ha posat de moda qüestionar els referèndums i reapareix la disputa procedimental de quants vots fan falta per referendar l’hola o l’adéu. En canvi, el govern britànic no ha posat cap límit de vots ni participació per al Brexit, ni tampoc va posar topalls quan va convocar el referèndum sobre la independència d’Escòcia el 2014. És similar el cas del Quebec o el de Terranova. Els quebequesos són encara ara ciutadans canadencs perquè el 50,58% dels vots va decidir continuar formant part de la federació el 1995. De la mateixa manera, Terranova es va integrar al Canadà, el 1948, amb el 52% dels vots afirmatius. La regla de la meitat més u va ser també la norma prevista en els referèndums de Groenlàndia (Dinamarca) i Noruega per marxar o adherir-se a la Unió Europea, respectivament. Cap d’aquests governs i Parlaments va modificar les regles imposant una majoria reforçada del 55% o 60% dels vots.

3. Majories reforçades i dret de veto. La Unió Europea va decidir que la independència de Montenegro de Sèrbia seria vàlida si complia dos requisits: un 50% de participació i un 55% de vots favorables. El sí es va imposar amb el 55,5% dels vots. Si capgirem els resultats, 54,9% de vots afirmatius i 45,1% en contra, aquest 45,1% hauria decidit que els montenegrins no tindrien un estat propi el 2006. És a dir, quan s’eleva l’exigència d’una majoria reforçada per sobre de la meitat més u, la minoria té la capacitat d’imposar la seva voluntat sobre la majoria. De fet, el que fa és consagrar l’ statu quo i el poder de veto.

Però el cas més flagrant és la llei de la claredat referendària (2000) que va aprovar el Parlament federal canadenc. La llei posa tres condicions prèvies per negociar la secessió de qualsevol de les províncies de l’estat federal: “La Cambra dels Comuns examinarà i determinarà quina majoria de vots és suficient, quin percentatge de participació és vàlid i si la pregunta és prou clara”. El que crida l’atenció és que els límits els posarà a pilota passada, és a dir, després de conèixer-se els resultats. Òbviament, l’Assemblea Nacional del Quebec ha refusat aquesta llei federal.

Com em va assegurar Michel Bastarache, jutge del Tribunal Suprem del Canadà que va participar en les deliberacions sobre la secessió del Quebec, “si el govern federal demostra mala voluntat per negociar la secessió, el Quebec podria, unilateralment, declarar la independència”. La part positiva de la llei de la claredat, tot i els estranys paranys que inclou, és que considera que el Canadà és divisible i la separació negociable.

Més continguts de