08/01/2011

Una plaga de formigues

4 min
CreacioIndignat, Universitat

Tenen les formigues una bona fama universal. Però si et compres un foie de 30 euros, el treus de la nevera, truquen a la porta, l'obres, entren els amics que se l'han de menjar, tornes a la cuina i et trobes el foie cobert d'una capa negra i viscosa de potetes de color negre, les formigues ja no són virtuoses, digui el que digui el conte, són els insectes més odiosos, golafres, nocius i repulsius de la Creació.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Indignat per la usurpació del foie, vaig declarar la guerra a les formigues. S'ha d'entendre que m'animava un substrat filosòfic: a casa meva mano jo, i no unes formigues infiltrades, i el meu foie me'l menjo jo, i no unes formigues aprofitades. Al principi vaig recórrer als aparells especialitzats. A la drogueria em van vendre plàstics en forma de petit rusc. Se suposa que les formigues entren al rusc, es mengen un verí i quan tornen al formiguer es moren. (Així no t'has de molestar ni a netejar els cadàvers). Bé doncs, els ruscos van ser una estafa total. En vaig deixar uns quants estratègicament distribuïts per la cuina, tal com deien les instruccions, però em va semblar que enlloc de menjar-se el verí les formigues ballaven un foxtrot dins del rusc. (I a més, com pots saber si quan tornen al niu es moren o no?) Per tant, vaig optar per un remei casolà, que és el següent.

Comprem una llauna d'escopinyes al paki de la cantonada. En lloc de llençar la llauna, es diposita, amb el seu suc, a la pica de la dutxa. Això ho fem a última hora. L'endemà descobrirem que la llauna s'ha omplert de centenars d'insectes golafres. La imatge és una mica fastigosa perquè el color blanc de la dutxa contrasta amb la cuirassa negra i bellugadissa. Tant li fa. Com que estan totes juntes, i sota l'aixeta, plaf! Obres el doll d'aigua i un aiguat bíblic se les endú canonada avall. Llestos, un higiènic extermini! Vaig repetir l'operació per si de cas, però vaig adonar-me que les reserves de la tropa enemiga eren inesgotables. Cada dia em comprava una llauna al paki de la cantonada, cada nit la deixava sota la dutxa, i cada matinada assassinava mil formigues amb un diluvi. I l'endemà la llauna tornava a ser plena! De tot plegat se'n podien treure tres conclusions. Una: a aquell pas faria ric el president de l'Espanyol. Dues: el senyor pakistanès de la cantonada em començava a mirar d'una manera molt rara. I tres: la formiga és l'insecte més formidablement estúpid de l'univers, per moltes que en liquidis sempre hi torna.

Finalment vaig decidir documentar-me. La idea era que si coneixia el meu enemic em seria més fàcil destruir-lo, i vaig acabar comprant-me un clàssic: La vida social de les formigues , del doctor Wilhelm Goetsch, professor honorari de la Universitat de Graz i director del museu zoològic de Breslau. (No me'n foto, els asseguro que el llibre existeix.) Vaig anar directament a l'apèndix final ( La lluita contra les formigues ), dient-me que si un savi com el doctor Goetsch no em deslliurava dels intrusos ningú no ho faria. Bé doncs, saben quina solució recomanava? Omplir un got amb aigua, sucre i un gram d'àcid tartàric, deixar-lo en un racó i esperar que s'ofeguessin.

Però si això era el que feia jo! Amb suc d'escopinyes en lloc d'àcid tartàric, que vés a saber què és, i no m'havia servit de res! I aquell paio era la gran eminència mundial en formigues? Doncs per mi el doctor Goetsch podia quedar-se a Graz, o a Breslau, i tant de bo tingués l'adreça per enviar-li foie! La veritat és que em vaig acabar llegint el llibre perquè mira, perquè sí i perquè l'havia comprat. I la veritat és que quan coneixes el teu enemic deixa de ser-ho, o almenys ja no ho és tant.

El llibre explicava que les formigues es fan la guerra, migren, se sacrifiquen pel bé comú. Algunes subespècies, perseverants, s'han escampat per continents sencers. Les formigues tenen cementiris. Cementiris! Després de llegir Goetsch un conclou que hi ha criatures que poden ser odioses i alhora fascinants, perquè segurament tots som odiosos i fascinants. Entre els mascles formigues la part principal del cervell està molt reduïda; en canvi, en les femelles el trobem ben desenvolupat, tot i que la màxima grandària la tenen les obreres. Als mascles se'ls pot qualificar simplement d'imbècils, les femelles són molt superiors, i les facultats més desenvolupades es troben entre les obreres, ja que d'elles depèn el benestar col·lectiu. I el doctor Goetsch continua: podríem suposar que els soldats, dotats de grans caps, també tenen cervells d'un volum considerable. No. L'enorme crani dels soldats allotja grans masses musculars, destinades a moure les robustes armes bucals, mai un cervell voluminós.

No fa gaire era al sofà mirant la tele. Hillary Clinton deia que bombardejar afganesos era bo, però que saber la veritat és un greu delicte. Just en aquell moment una formiga, una de les formigues de casa, va recórrer la pantalla i li va entrar a Hillary pel nas. Vés a saber; potser a tot arreu hi ha criatures torracollons i menjafoies. I em vaig resignar: "Mira, saps què? Mai més no et compris un foie de 30 euros, i ja està".

stats