02/03/2021

La polarització entorn de la monarquia

3 min
Mural als jardins de les tres xemeneies de Barcelona.
Disponible en:

Una prèvia. El cas Urdangarin va mostrar fins a quin punt la branca familiar dels Borbons que va imposar el general Franco gaudia d'una completa impunitat. Joan Carles I, "sucesor a título de rey" del militar facciós responsable del cop d'estat del 18 de juliol del 1936, va fer com si sentís ploure. Per al llavors encara rei, el cas Urdangarin resultava potencialment més amenaçador que els temes de bragueta o de safari, perquè comprometia tota la institució i els obscurs mecanismes polítics, judicials, militars, econòmics i mediàtics que la sostenen incondicionalment. Però què va passar, en realitat? Doncs que allò que hauria d'haver estat denominat el cas Zarzuela va passar a ser el cas Nóos. I tal dia farà un any. Aquest és el context per entendre tot el que ha succeït després. No es tracta, doncs, d'una impunitat abstracta, sinó perfectament institucionalitzada. La possibilitat de sacrificar una peça menor com Iñaki Urdangarin no va constituir una excepció a l'esmentada impunitat, sinó que va corroborar-la. 

I vet aquí –quines casualitats té la vida!– que, en plena commemoració del 40è aniversari del 23-F, el rei emèrit anuncia una suposada regularització dels seus deutes amb Hisenda. La imatge és entranyable: mentre Felip VI lloa la figura del seu pare, aquest afluixa la mosca gràcies a la solidaritat dels seus amics (els favors sempre s'acaben pagant, o cobrant). I, de nou, tal dia farà un any... o potser ja no? En aquest cas la cosa no sembla tan senzilla. Quan l'any 2006, arran del cas Palma Arena, es van començar a fer públics els primers indicis d'allò que posteriorment es coneixeria com a cas Nóos, no hi havia una polarització social entorn de la institució monàrquica com la que avui resulta tan evident. Per descomptat, existien molts republicans, i també partits polítics compromesos amb aquest ideari, però en cap cas podien arribar a formar un bloc tan considerable com l'actual. Des d'una perspectiva numèrica –és a dir, d'escons– avui és impensable una reforma constitucional destinada a implantar un règim republicà a Espanya. Tot i això, el que pugui passar a mitjà termini com a conseqüència de la nova pauperització de certs estrats de les classes populars i mitjanes derivada de la pandèmia és imprevisible; almenys jo no disposo del do de la profecia. Que ningú no descarti, per exemple, un apuntalament o fortificació de la institució per la via paradoxal d'una extrema dreta emergent que durant la Transició mai no va fer costat al joancarlisme mentre que ara reivindica de forma acomodatícia la monarquia. 

La pregunta interessant, en tot cas, és la següent: com s'ha pogut arribar fins aquí? És a dir, ¿com pot ser que l'hereu explícit del dictador responsable de la monstruosa carnisseria de la Guerra Civil acabés sent aclamat com un heroi de les llibertats democràtiques? Hi ha una resposta immediata, però també insatisfactòria, que fa referència a la necessitat col·lectiva de cauteritzar velles ferides, etc. Ja no cola: l'any 1975 ni les ferides eren velles (la generació que havia fet la guerra encara vivia) ni era possible cauteritzar-les perquè, en molts casos, ni tan sols es reconeixia l'existència objectiva de la ferida. Contemplant l'assumpte amb una perspectiva de 46 anys, hom constata l'efectivitat de certes idees que llavors semblaven simples ocurrències, o potser titulars periodístics descontextualitzats. Com es va gestar aquell estat d'ànim? Respondre a aquesta pregunta requeriria diverses tesis doctorals, òbviament. Fem només un simple apunt relacionat amb les idees de Torcuato Fernández-Miranda y Hevia, que, al nostre modest entendre, va ser el veritable artífex intel·lectual del règim del 78. Prudent i sinuós, Fernández-Miranda va sostenir que del règim del 39 al del 78 s'hi havia arribat "de llei a llei", és a dir, no trencant res però alhora canviant-ho tot. Aquest conte de la vora del foc, absolutament inversemblant, va agradar tant als vells franquistes com als nous demòcrates. I la peça central de la cosa era, òbviament, un rei constitucional que, a la vegada, havia estat declarat poc abans successor del dictador "a título de rey"

Joan Carles I a l'enterrament de Francisco Franco.

Fa quatre dècades, i també més endavant, aquesta estranya història podia resultar assumible ni que fos per la via del pragmatisme covardot. Avui, en canvi, la idea de Fernández-Miranda fa ruboritzar, i això és justament el que garanteix que la polarització que estem comentant prosperi. Polaritzar vol dir generar dos pols. No tres, ni un, ni cinc. No: dos, i només dos, pols. Tot plegat significa que quasi tots els partits se sentiran incòmodes perquè hauran de compartir trinxera, i només n'hi ha dues de possibles. Complicat, complicat...

Ferran Sáez Mateu és filòsof

stats