Una política d'aparador que ha acabat en fallida

El PP va arribar al poder al País Valencià l'any 1995 de la mà d'un pacte entre Eduardo Zaplana i el líder blavero Vicent González Lizondo. Aquell any la Generalitat valenciana era el sisè govern autonòmic més endeutat, amb un 6,5% del PIB. Només cinc anys més tard ja havia escalat fins a la primera posició relativa, un honor que ja no ha abandonat. Els successius governs valencians, primer de Zaplana i després de Francisco Camps, van optar des d'un primer moment per una política de forta despesa i per una aposta gens dissimulada pels grans esdeveniments mediàtics, bàsicament la Copa Amèrica de vela i la Fórmula 1, i de macrocomplexos arquitectònics com la Ciutat de les Arts i les Ciències, que havien d'ajudar a posicionar el País Valencià i la seva capital en el mercat internacional com una de les ciutats més atractives del sud d'Europa. No hi ha dubte que alguna cosa es va aconseguir, i que aquesta política d'aparador ha servit per fonamentar una monolítica hegemonia política i social, però vist amb ulls del 2012 s'ha revelat com una opció econòmicament ruïnosa. El govern valencià s'ha vist obligat a demanar ajut al Tresor espanyol per avalar un deute amb el Deutsche Bank de 123 milions d'euros, una quantitat relativament petita que demostra fins a quin punt la situació de les finances públiques valencianes és de fallida tècnica. Avui els funcionaris valencians rebran la desagradable notícia que els retallen el sou i molts proveïdors tindran la certesa que no cobraran fins d'aquí molt de temps. La Generalitat, que sobre el paper havia d'exercir de motor dinamitzador, s'ha convertit ara en el pitjor llast per a l'economia valenciana a causa del malbaratament de recursos i una gestió sempre marcada per l'ombra de la corrupció. El miracle econòmic valencià, lligat de manera indissoluble al boom immobiliari, s'ha demostrat que tenia els peus de fang. I els que han governat des del 1995, els polítics del PP, en són els principals responsables.