Publicitat
Publicitat

La política cultural catalana, sempre a mitges

Malgrat que la Generalitat hagi reduït significativament els recursos que destina al sector cultural, és un fet inqüestionable que, en el context espanyol, a Catalunya existeix una política cultural. Cal dir-ho perquè estem habituats a fer generalitzacions culturals que no ajuden gaire a destriar el gra de la palla ni a analitzar amb rigor la realitat. Hi ha qui afirma que amb 30 o 40 milions més es podria fer un pla de xoc cultural que arrodoniria la feina, i que amb 100 milions més la política cultural catalana seria exemplar. Si es tracta de quantificar-la, potser té raó. Si el debat s’endinsa en un terreny més polític i social, la qüestió és més complexa.

En el debat cultural actual les mitges tintes són perilloses i posar preu a l’èxit és, com a mínim delicat, atesa la fragilitat dels pressupostos i la creixent importància dels costos de manteniment de les infraestructures públiques. És sabut per tothom que el MNAC, el Macba, el Liceu, el TNC i altres equipaments nacionals estan condemnats al dèficit si volen mantenir un programa mínim d’activitats, i que el cinema, el teatre o l’edició privada s’han de refugiar en productes comercials si volen consolidar les seves estructures empresarials. Que el dèficit dels primers ja el pagarà algú és evident, i que la indústria cultural és inevitablement popular, també. La qüestió, aleshores, és saber per què volem una política cultural.

Analitzar quin sentit té, ben avançat el segle XXI, mantenir estructures culturals a base de pressupost públic i amb patrocinis de dubtosa equitat (que ni estan sotmesos a una llei específica, ni sempre es justifiquen amb unes contrapartides precises), gestionades per treballadors públics i en alguns casos amb cossos artístics públics, seria un debat interessant que ningú s’atreveix a fer. Això no pressuposa una opinió contrària, però predisposa a no parlar de l’autèntic sentit públic d’aquests equipaments. Quid pro quo; parlar d’una cosa comporta disseccionar-la per treure’n l’entrellat i millorar-la, si escau.

En temps de recessió, el principal objecte d’una política cultural és delimitar, d’una banda, tot el que mereix ser objecte de servei públic en matèria cultural i, de l’altra, facilitar el millor desenvolupament d’una indústria i un sector d’economia social que ampliïn el potencial cultural català. I és un debat a mig fer; en bona part perquè sobrepassa de molt el terreny de joc d’un departament de Cultura, i especialment quan és vist, amb por, com un potencial pidolaire per mantenir obertes les portes d’uns equipaments que no han estat objecte de cap mena de debat. De les moltes virtuts de la tasca cultural de la Generalitat no cal que en parlem. Ja he assenyalat que té polític i té política, que ja és molt en temps de tempesta, però hi ha dues qüestions que conviden a la reflexió crítica.

La primera és d’ordre organitzatiu, i té a veure amb la cruel resistència a desenvolupar el Consell de les Arts. És evident que la història del consell no és exemplar, però també ho és que mai ha tingut un encàrrec precís ni unes funcions legitimades des del Parlament. Bé sigui per disputes pressupostàries, bé sigui per la desconfiança que genera un repartiment de competències, el CoNCA s’ha convertit en un company de viatge que emprenya poc i dóna bona conversa. En alguns aspectes, fins i tot, la seva activitat transcorre paral·lela (sense les necessàries interseccions) amb la del departament, com és el cas de la fundació de mecenes Catalunya Cultura o la poca transcendència dels seus informes anuals sobre l’estat de la cultura a Catalunya. Tant de bo que iniciatives legislatives com la taxa audiovisual, o altres per fer, estiguessin impulsades pel CoNCA. Probablement tots plegats li trobaríem un sentit que ara per ara no veiem.

La segona és d’ordre polític i suposa l’únic fracàs objectiu dels darrers anys. Parlo de la impossibilitat de signar entre les forces polítiques i socials un gran Acord Nacional per a la Cultura. S’hi ha treballat, i molt, però la proposta final s’apropava més a un pla de govern que no pas a un pacte del qual el departament fos un subjecte més. Potser era l’acord que Catalunya hauria necessitat als anys 90, però hi ha raons per pensar que no és un acord sensat en ple segle XXI. La cultura catalana viu instal·lada còmodament a mig camí de tot.

L’Acord per a la Cultura és un tema pendent, però potser cal invertir els termes de l’equació i contestar abans dues preguntes urgents: què vol fer la política per la cultura i què espera la cultura de la política.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT