Francesc Vallverdú 1977
11/05/2019

Per una política lingüística democràtica

2 min
Una altra lliçó

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDes d’un punt de vista sociolingüístic, Catalunya es caracteritza primordialment pel fet de donar-s’hi un conflicte lingüístic, és a dir, l’existència d’una llengua dominant (una llengua políticament privilegiada, oficial: el castellà) i una llengua dominada (una llengua políticament menystinguda o oprimida, no oficial: el català). Per resoldre un conflicte lingüístic com el nostre, una política cultural realment democràtica només pot seguir la via de la normalització lingüística, que significa la recuperació de la llengua dominada en totes les seves funcions (ús oficial, lliure utilització en els mitjans de comunicació, generalització de l’ensenyament del català i reconeixement del dret de l’ensenyament en català). Qualsevol altra via no faria més que retardar aquesta normalització i aguditzaria el conflicte lingüístic, convertint-lo en un entrebanc per a la consolidació o la construcció de la democràcia. El procés de normalització lingüística del català havia arribat a fites realment importants abans de 1939. De fet, podem dir que durant el període de l’autonomia (1931-1939) el català havia recuperat pràcticament totes les seves funcions de llengua de cultura, era la llengua oficial de la Generalitat i la llengua cada vegada més utilitzada no sols en l’ensenyament sinó també en els mitjans de comunicació. Malgrat la duresa de la repressió franquista -que prohibí tot ús públic de la llengua catalana- la resistència popular a aquesta persecució es manifestà aviat. Les autoritats franquistes no van aconseguir postergar el català a l’àmbit familiar ni destruir-lo, com pretenien, com a vehicle de cultura. Després d’uns quants anys de ferotge persecució el moviment democràtic anà recuperant posicions i es produí una lenta però continuada reconquesta dels espais d’ús del català (llibres, revistes culturals, Nova Cançó, setmanaris, emissions radiofòniques i televisives, escoles, un diari, etc.). Aquesta recuperació s’ha fet perceptible especialment del 1974 ençà: la campanya per l’ús oficial de la llengua catalana promoguda per l’Assemblea de Catalunya (1973-1974); [...] Cal tenir en compte que la manera més coherent i democràtica de resoldre un conflicte lingüístic dins un estat multinacional com l’Estat espanyol és implantar un règim de cooficialitat a nivell federal, com el que existeix a Suïssa (quatre llengües cooficials) [...] Cada territori federal té la seva llengua oficial, i totes les llengües són cooficials en l’Administració federal. Només tenint clars aquests objectius finals -oficialitat plena per a la llengua catalana i perspectiva d’un règim de cooficialitat a nivell federal-, podrem defensar tàcticament la cooficialitat territorial com a opció política immediata, d’acord amb el compromís assumit per l’Assemblea de Catalunya d’acceptar, com a primer pas en el camí de l’autodeterminació, el règim autonòmic de l’Estatut de 1932. [...]

stats