Una política de natalitat eficaç (i 2): el quant
El nombre de fills que, de mitjana, té una dona catalana al llarg de la seva vida és 1,4, una de les xifres més altes del sud d’Europa i comparable a les dels països germànics, però molt per sota dels països nòrdics, de França, d’Irlanda o de la Gran Bretanya, que en tenen a l’entorn de dos. Assolir aquesta xifra voldria dir que a Catalunya, en comptes de néixer 75.000 nens cada any, n’haurien de néixer 100.000.
Quan són enquestades, les dones catalanes, com en general les del sud d’Europa, manifesten que voldrien tenir més fills, però que els resulta massa difícil tenir-los. O sigui que tenim una organització que frustra el projecte vital de moltes de les nostres dones. A més, l’escassetat de fills fa insostenible el nostre estat del benestar i constitueix la principal amenaça a la continuïtat de la llengua i la cultura catalanes.
En l’article anterior vaig posar de manifest que les úniques mesures realment eficaces per recuperar una natalitat satisfactòria són l’existència de baixes maternals remunerades prou llargues (de l’ordre de l’any) i l’accés a una xarxa pública i universal de llars d’infants. És així com països que en el passat havien tingut taxes de fills per dona com les nostres les tinguin ara pròximes a dos.
Com que tot això està molt bé a nivell teòric, ens hem de preguntar quant costen aquestes mesures i si ens les podríem permetre. És el que em proposo contestar en aquest article.
Comencem per les baixes maternals/paternals. Suposem que, com a Suècia, constessin de 12 mesos, remunerades amb el 80% del salari previ al part. Això implicaria que, cada any, dels 3,4 milions de persones que treballen a Catalunya, 100.000 estarien de baixa per maternitat. Suposant que el sou de les persones de baixa fos el mitjà, això implicaria un cost del 2,4% de la massa salarial. Ara bé, aquesta xifra ha de ser corregida per dos motius. En primer lloc, perquè actualment els 75.000 naixements ja comporten una baixa de 18 setmanes (sis per a ella, dos per a ell i deu a repartir) al 100% de la remuneració, la qual cosa representaria (si, un cop més, la remuneració fos la mitjana) un 0,8% de la massa salarial. En segon lloc, perquè els joves cobren bastant menys que la mitjana salarial, raó per la qual l’augment del cost respecte de la situació actual ha de representar menys de l’1,6% de la massa salarial. Per fer-se una idea del que representa aquesta xifra, val la pena tenir present algunes dades: els 20 o 30 minuts remunerats d’esmorzar representen un 4,4% i un 6,8% respectivament de la massa salarial; l’absentisme laboral afecta gairebé el 4% de les hores treballades, i l’import de les prestacions d’atur representa el 4% de la massa salarial. La mesura no és gratis, però no resulta difícil imaginar un repartiment suportable d’aquella quantitat entre els diferents actors implicats: treballadors, empreses i Seguretat Social. Una possibilitat, per exemple, seria l’augment de la quota obrera en un punt.
Una qüestió col·lateral és que actualment moltes empreses són reticents a contractar dones en edat fèrtil perquè han de suportar una part del cost de la baixa (concretament, la cotització a la SS). És en part per aquest motiu que als països nòrdics s’estipula que una part significativa de la baixa ha de ser gaudida necessàriament per l’altre cònjuge. Semblaria prudent importar aquesta mesura.
Passem ara a la segona mesura, les llars infantils.
Hem de partir del fet que els 100.000 naixements anuals exigirien una xarxa de 500.000 places per absorbir la totalitat dels nens entre 1 i 5 anys. Actualment el nombre de places disponibles és de 356.000 (de les quals dues terceres parts públiques i la resta privades). En mancarien, doncs, unes 150.000. La consellera Rigau va manifestar en el seu dia que el cost d’una plaça en aquest nivell escolar és de 3.400 €/any, i que considerava que els pares podien fer-se càrrec de la meitat del cost. Suposant que apugem aquesta proporció a 2/3, el cost per a l’erari públic d’aquestes places incrementades seria de 340 milions d’euros anuals. La Generalitat no té capacitat per abordar en aquest moment aquest sobrecost, però tampoc no costa imaginar una situació, en un horitzó no gaire llunyà, en què aquesta despesa pugui ser abordada (al cap i a la fi, el pressupost del departament d’Ensenyament és de més de 5.200 M€).
En conclusió, la crisi econòmica i molt en particular la crisi de la Generalitat fan difícil implementar una política de natalitat integral, però no impossibiliten començar-hi a caminar, i, sobretot, les estretors del present no han de ser obstacle per anotar-la en la llista de tasques prioritàries per a la construcció d’una Catalunya millor.
