És la política, i no sols l'economia!
La coincidència de la profunda crisi econòmica que patim amb un generalitzat descrèdit dels polítics i del funcionament del sistema democràtic està provocant una paralitzant perplexitat ciutadana que sovint es tradueix en pessimisme, sensació d'impotència o d'irritació. En vista d'això, la majoria dels mitjans de comunicació publiquen opinions que normalment analitzen els problemes des d'un punt de vista molt conjuntural, sovint referent als darrers 5 o 8 anys. En canvi, per comprendre el com i el perquè hem arribat a on som, la perspectiva històrica ens és molt útil perquè ens dóna una visió a més llarg termini. Estic pensant sobretot en les anàlisis que ens ofereixen tres llibres publicats darrerament, els del britànic Tony Judt El món no se'n surt i Pensar el segle XX i el de Josep Fontana Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 . Són obres que ens ajuden a comprendre la situació actual perquè els autors s'han esforçat a mostrar-nos que res és natural o fruit d'unes circumstàncies imprevistes, sinó que tot és resultat de decisions, d'actituds i també del predomini d'uns determinats valors morals. No hem arribat on som per estranyes i imprevisibles maquinacions d'uns mercats que ningú sap qui són ni a on paren, sinó que hi ha uns responsables del que ha passat: bona part dels dirigents polítics de les darreres dècades i d'arreu del món, i gairebé de tota mena d'adscripcions polítiques, des de la dreta fins a l'esquerra, que han tolerat, i fins fomentat, el predomini de polítiques que han afavorit les desigualtats socials, la desregulació econòmica i el descontrol dels grans fluxos financers.
Els de la meva generació, els que tenim entre 50 i 70 anys, estem mal acostumats perquè hem tingut la sort de viure una etapa històrica força positiva: en 35 anys hem vist desaparèixer una dictadura, edificar-se un sistema democràtic i construir-se una societat amb un notable nivell de benestar col·lectiu, una situació que ha possibilitat un evident ascens social i ha assegurat l'accés generalitzat als serveis públics bàsics. I per això avui contemplem força perplexos com tot això està en perill. Com ens expliquen Judt i Fontana, ens vàrem creure que estàvem en una situació de prosperitat il·limitada i que teníem uns sistemes polítics autènticament representatius. Greu errada. Segons Judt, els darrers 20 anys han suposat una etapa perduda per a bona part dels habitants d'Europa occidental perquè hem estat massa egoistes i també massa ingenus.
De la lectura de les obres esmentades se'n dedueix que és necessari un rearmament intel·lectual per fer front al pessimisme i a la confusió existent i per denunciar clarament l'individualisme que ens envaeix. En la meva opinió, aquest rearmament afectaria bàsicament tres tasques: repensar i reconstruir el sistema democràtic, rellançar i rectificar les polítiques d'igualtat social, i redefinir el lloc i el paper de les administracions públiques.
La democràcia, no ens enganyem, és una categoria històrica, i com a tal no és intemporal ni immutable. Per això cal que ens preguntem si els actuals sistemes polítics espanyol i català, que es deriven del model europeu de democràcia representativa forjat els anys 1945-1950, responen realment a les necessitats i aspiracions socials d'avui i si són encara funcionals i satisfactoris. Caldria preguntar-se si no comença a esdevenir obsoleta una manera d'organitzar la democràcia elaborada fa 6 o 7 dècades i hauríem de reflexionar si no està massa allunyada de la funció per a la qual fou creada, que era representar autènticament la voluntat dels ciutadans. En la nostra societat cada cop predomina més la sensació que l'actual sistema polític està segrestat pels seus gestors, per uns partits i uns dirigents polítics cada cop més distanciats de la ciutadania i moguts per uns interessos corporatius que converteixen el sistema en una partitocràcia . I si això és així, ens cal una autèntica catarsi per procedir a una refundació de la democràcia, la qual cosa afectaria radicalment els partits, els polítics, el conjunt del sistema de representació i de govern i també el comportament ciutadà. Es necessiten unes noves normes sobre l'accés i la permanència en els càrrecs públics i sobre la gestió dels comptes de les administracions públiques amb la màxima transparència i amb l'assumpció de responsabilitats: ens cal, doncs, una profunda revisió del concepte i del funcionament de la democràcia.
Igualment caldria rellançar, amb uns criteris nous, unes polítiques d'igualtat que tendissin a millorar la cohesió social, que donessin prioritat als interessos col·lectius, i que poguessin combatre la intoxicació provocada per la política de por que fomenta l'individualisme més desesperat, i que neutralitzessin el perill de les temptacions xenòfobes i del populisme autoritari. I necessitaríem procedir a una reforma profunda de l'estat i de les administracions, i denunciar clarament, per tal d'evitar la seva repetició, el malbaratament dels recursos públics provocat per decisions irracionals i arbitràries, tant les guiades per un afany d'ostentació com les que són fruit d'interessos partidistes o, fins i tot, obscurs.
Si com penso ens cal una profunda renovació de l'esfera pública i també dels valors que imperen en la nostra societat, hauríem de convenir que afrontar l'actual crisi exclusivament amb mesures econòmiques serà insuficient i no ens garantirà que no tornem a caure en les mateixes d'aquí uns pocs anys. Tal vegada ja comença a ser l'hora de capgirar la coneguda frase de Bill Clinton i plantejar-nos que és la política, "estúpids", i no sols l'economia, la causant de tot.
