OPINIÓ

Un pont de mar blava

La imatge, resum gràfic d'una tragèdia excessivament impregnada de quotidianitat, corprèn. Desenes de punts negres sobre una mar blava de la qual gairebé tots tenim una concepció idíl·lica però que ha esdevingut una frontera monstruosa que engoleix la vida de centenars de persones. I persones són aquells punts negres que suren a la fotografia, qui sap si esgotant les darreres energies per evitar ofegar-se o formant part ja de les terribles i fredes estadístiques oficials, és a dir, d'aquelles dues mil víctimes que han vist truncat el seu intent de poder somiar en un futur lluny de la guerra, la fam o la misèria. I de ben segur que n'hi ha moltes més que romandran per sempre, anònimes, en el fons de la Mediterrània.

Davant això, els nostres governants apareixen davant les càmeres indignats, abatuts, assegurant que s'ha acabat el moment de les bones paraules i que és hora d'actuar per evitar el drama humanitari que són els naufragis de gent desesperada. Però malauradament només són capaços d'això, de dirigir-nos bones paraules, mentre totes les seves actuacions van en la direcció contrària. Recordeu, si no, la posició del govern Rajoy (i de tants d'altres arreu d'Europa) en les discussions sobre la recerca de mesures per evitar les morts a la Mediterrània, no donant suport a la proposta que Frontex (l'Agència Europea de Control de Fronteres) tingui també encomanat l'objectiu de recerca i rescat d'immigrants. L'argument, defensat en diverses ocasions pel ministre de l'Interior (que sí té temps per preocupar-se de la manca de protecció dels que estafaren milers de famílies), és que pot suposar un "efecte cridada" per a les màfies que trafiquen amb persones, ja que incrementarien la seva activitat sabent que si les amollen enmig de la mar seran rescatades.

Són moltes les organitzacions que treballen per evitar aquestes morts que afirmen que la substitució de l'operació Mare Nostrum, finançada per la Unió Europea i que va salvar unes 170.000 persones, per l'operació Tritó és una greu decisió no basada en termes pressupostaris, sinó que respon a una concepció excloent del territori i de la dignitat. De fet, limitar el drama migratori a una simple qüestió de control de fronteres s'ha demostrat erroni, ja que la gent no deixa de creuar la Mediterrània perquè s'endureixin les condicions per fer-ho; la gent creua perquè no li queda més remei, perquè és l'única via que els deixam per arribar a Europa. I això sense tenir en compte que parlam de gent que té dret a asil i a refugi: el mateix Frontex reconeix que el 84% de les persones que van creuar l'any 2014 tenien dret a sol·licitar l'asil i refugi, però, en lloc de garantir-los una via legal i segura perquè arribin a Europa (bitllet, visat...), els obligam a jugar-se la vida en una pastera controlada per unes màfies que no tenen cap tipus d'escrúpol a traficar amb vides humanes.

Llegia l'altre dia una aclaridora entrevista a una responsable de Metges sense Fronteres, que explicava, a més de l'intent d'Europa de mirar cap a una altra banda esperant que el problema se solucioni tot sol, les terribles condicions en què viatgen les persones que s'ho juguen tot, inclosa la vida dels seus fills, per fugir de la desesperació: “Els viatges es fan en condicions tremendes, inimaginables, amb diferents preus segons la posició del vaixell en què vagis. Hi ha gent que viatja a baix, a la bodega, i quan hi ha incidents tràgics són els que solen morir, perquè hi ha problemes de privacions, maltractaments, asfíxia i tot tipus de barbaritats. Viatgen absolutament amuntegats en una situació d'estrès màxima (...) amb vaixells precaris de línia de flotació molt fràgil que és fàcil que bolquin”. I mentrestant, aquí defensam que a Espanya no li poden tocar un parell de milers de refugiats, perquè la situació econòmica i laboral no ho permet (“oblidant”, per exemple, que hi ha 4 milions de sirians refugiats en els països veïnats, com el Líban o com Turquia, que tenen milions de refugiats i que no gaudeixen de l'estat de benestar de molts d'indrets europeus).

En definitiva, i malgrat les bones paraules d'uns representants europeus que es mostren escandalitzats davant el patiment i la mort de milers de persones, els interessos econòmics i de seguretat prevalen per sobre de la dignitat i la vida. I de nou insisteixen en arguments fal·laços per justificar-se. No, senyors, no es tracta d'un efecte cridada, sinó d'un efecte expulsió. Expulsió per la fam, la guerra, les malalties, la inseguretat, la manca de futur que es viu en els països del sud, i fins que la part rica de la comunitat internacional no actuï sobre l'origen del problema, hi haurà persones disposades a jugar-se la vida en aquest pont de mar blava que, lluny del que cantava Lluís Llach, avui no agermana pells i vides diferents, sinó que ens omple de vergonya.

 

Més continguts de

El + vist

El + comentat