El ‘popufeixisme’

¿No creieu que hi ha una fonda necessitat de trobar polítics que siguin elegants en les formes i honestos en el fons?

Escrivia Montserrat Roig el 1991, pocs mesos abans de morir: “La barbàrie és un plagi, i la seva urbanitat, cinisme”. Ella, que havia visitat els camps nazis, sabia de què parlava. Ara, al cap de tants anys, amb els popufeixismes banals a l’ordre del dia i escampats pel planeta, de Trump a Orbán, de Le Pen a Salvini, i amb tots els aprenents peninsulars de bruixot, tornem a ser al mateix lloc. En el camí del cinisme bàrbar. De la barbàrie cínica. Tant se val. És la degradació de la política quan només busca caps de turc, bocs expiatoris, suposats bàrbars sobre els quals exercir la pròpia barbàrie antiil·lustrada. S’encomana. Si cal, dius que t’escupen, els fas supermalvats. I ja està. Tota la resta és més senzill. Així t’estalvies el maldecap d’haver de fer política de debò, d’haver de negociar amb qui no veu les coses com tu, d’haver de consensuar i pactar solucions, d’haver de preocupar-te pels més dèbils en lloc de preocupar-te per esclafar els més divergents. D’haver de convèncer els altres i els teus. És tan fàcil incendiar l’opinió pública, és tan fàcil convertir el debat en xulesca cridòria acusadora.

Alguns en són mestres. Des de la seguretat del poder és més fàcil deixar-se portar per la impune prepotència dialèctica. Però el qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra... Per desgràcia, la tendència és coral. Als anys 20 i 30 del segle passat també va afectar tothom l’opció de la violència i l’enquadrament militar de la joventut com a via d’accés a les masses: feixismes i comunismes. Tots van caure en el totalitarisme. Avui, l’incendi permanent als hemicicles i a les xarxes és abrusador. El soroll, eixordador. Tot s’hi val. Si la violència genera violència, l’insult crida l’insult, la mentida porta més mentida, la manipulació engendra altres manipulacions. Així és el popufeixisme. Fa basarda. Ja se sap que a crits alguns sempre guanyen, però tots hi perdem. I el nivell de civisme va caient en picat, ens va contaminant, ens embruteix sense adonar-nos-en. És com la contaminació ambiental: encara que no vulguis, la respires. Cal tenir molta enteresa per no caure en la temptació del tuit cruel i brut, de la frase tan brillant com ofensiva. El paisatge és aquest.

És tan fosc, el paisatge, que ara mateix seria revolucionari que sortís un polític amb aires tranquils, reflexiu, respectuós amb els rivals, serè, irònicament amable, al·lèrgic a la crispació, bondadós, humil i humà, compromès amb la veritat i la justícia, autocrític, aliè al ressentiment, amb llum als ulls. Intueixo que tindria un èxit fulgurant. La novetat causaria sorpresa i efecte. A les provocacions hi respondria amb un somriure franc. La seva arma pacífica consistiria a respondre pausadament amb arguments raonats i intel·ligents, somrient sense malícia, oferint la possibilitat d’una entesa davant el vòmit infecte perbocat per l’oponent. El poeta menorquí Ponç Pons recordava dijous a la Biblioteca Mercè Rodoreda de Barcelona una frase que li deia sa mare: “Heu de tornar bé per mal”. Així de senzill, així de radical, així de difícil. És el que faria aquest polític, combatre la violència dialèctica amb bondat ètica, sortir en defensa dels indefensos en lloc de llançar l’ofensa als enemics.

El gest seria premiat? ¿No creieu que hi ha una fonda necessitat de trobar polítics que siguin elegants en les formes i honestos en el fons? (això, esclar, donant per fet que l’eficàcia se’ls suposa, igual que el valor als soldats). No és cap proposta, és una intuïció. Una intuïció, també, fruit del pragmatisme: perquè costa molt vèncer genis del cinisme bàrbar com els esmentats. Són molt bons. Diria que imbatibles en el seu terreny. El qui no té cap límit moral sempre tindrà avantatge en el joc brut. Per això la millor arma per combatre’l és el joc net. La millor i potser l’única. Potser.

Més continguts de