La por del mar (1923)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEls banys de mar, com a pràctica moderna, sembla que no són gaire antics. He llegit en alguna banda que els anglesos i els italians foren els primers a capbussar-se en les ones, i que gràcies a l’exemple d’una princesa italiana els francesos del gran segle començaren a banyar-se a Boulogne-sur-mer. Això, naturalment, deu ésser veritat. No veig quin motiu podia tenir per entabanar-nos el senyor que ha publicat aquesta noticia en les planes de qualsevol revista il•lustrada. Confessem, però, que ens costa de creure. Llavors que la mar és absolutament tranquil·la com ara ahir; llavors que el sol hi fa tremolar unes serps lluminoses; llavors que el fons de la sorra, de roques i d’algues, té una dolça corporeïtat assossegadora; llavors que tota la xafogor de la terra sembla empènyer l’home cap a l’aigua, quin diable de prejudici ha pogut fer-lo estar de ficar-s’hi? No ho entenem. Però el fet que encara hi hagi moltes persones del nostre temps que sense cap motiu veritable no gosen submergir-se en l’aigua salabrosa, ens indica que el fenomen ha estat cert. Per part d’algunes dones, l’abstenció del bany marítim és una coqueteria. No es banyen perquè la prova de l’aigua els fa por. Hi ha cabelleres que un eventual esquitx pot malmetre; hi ha galtes que no guanyen res amb la carícia de les ones. El vestit submarí que és llei en el bany, també té greus inconvenients per a algunes senyores que no tenen una absoluta confiança en llur plàstica, ni una graciosa conformitat amb llurs defectes.