La porra del rei Felip
L’escut sobre un fons vermell, el color oficial d’Espanya, precedia el discurs del rei Felip. Totes les cadenes espanyoles i TV3 el van oferir. A Cuatro fins i tot van tallar el Ven a cenar conmigo bruscament. Alguns canals van començar abans els informatius per anunciar el moment. El seu pare, el rei Joan Carles, va fer els missatges excepcionals pel 23-F, pels atemptats a Madrid i quan va dir que plegava. El seu fill s’ha estrenat amb el referèndum per la independència de Catalunya. Pla mitjà fix del monarca assegut a la taula. El mateix enquadrament que es va fer servir per al seu pare en el cop d’estat. Aquesta vegada, però, de fons no hi havia l’escut d’Espanya sinó el fragment del quadre que té darrere la cadira: un retrat de Carles III, pintat per Mengs. La ironia és que no es veia la figura humana sencera sinó només la seva mà i el bastó que subjecta. Un bastó que, si observes el quadre complet, veus que té forma de porra. Un missatge subliminar que resumeix la contundència de l’Estat que hem comprovat aquests dies.
A la dreta de la pantalla, les previsibles banderes. L’espanyola es podia veure sencera. De l’europea, només la punteta. A l’esquerra, l’ordinador portàtil com a símbol de la modernitat de la institució.
En el discurs hi havia un creixement narratiu enganyós: una èpica progressiva que, quan semblava que havia de tenir un gir, es va quedar en no res. No hi va haver clímax, sinó un redoblament de tambors sense cop final. Semblava que havia d’arribar una adversativa sorprenent que ens aboqués a algun punt d’inflexió que no va existir. Va ser una versió més refinada de l’“A por ellos”, però el ritme de fons era el mateix.
El més destacable, la gestualitat de Felip VI: quan, tot just començar, va dir que les circumstàncies eren “muy graves”, va aixecar les celles. Mentre parlava, recolzava les dues mans sobre la taula, però sovint les alçava lleugerament, amb els palmells encarats. El rei assenyalava a càmera amb el dit índex de la mà dreta de tant en tant, quan les frases tenien intensitat amenaçadora. Ho feia, sobretot, quan remarcava el poder de les autoritats espanyoles. En parlar en primera persona, amb les dues mans es va assenyalar el pit perquè ens quedés clar: “Sé muy bien que en Catalunya hay mucha preocupación con la conducta de sus autoridades”. El llenguatge corporal estava assajat. Quan va dir “nuestros principios democráticos son fuertes” va tancar el puny dret al pronunciar l’adjectiu. I quan va continuar dient “y son sólidos” els va tancar tots dos alhora.
Finalitzat el missatge, el Telediario va deixar la fanfàrria sencera de l’himne. A continuació van explicar que tot i que no s’havia confirmat de manera oficial, Rajoy s’havia reunit amb el monarca aquella mateixa tarda abans de gravar el missatge. Va quedar clar, doncs, que Rajoy va fer de ventríloc del rei.
