A la porta de Tannhäuser
L’únic error que s’ha comès, comprensible, va ser comprar de seguida la resposta del nacionalisme espanyol al discurs de Puigdemont de dimarts al Parlament. La pregunta formulada al requeriment previ a l’aplicació del 155 és obtusa, per molt que el PP, Cs i el PSOE (¿com era allò d’Iceta? ¿“Pedro, líbranos de Rajoy”?) s’hi agafessin per defugir el repte que se’ls plantejava: el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. La resposta era i és ben senzilla: es va declarar la independència i es va suspendre tot seguit per obrir un període de negociació i de mediació internacional. Si el nacionalisme espanyol no ho va entendre, o prefereix fer veure que no ho entén, és el seu problema. El que no calia era que els partidaris de la República Catalana ens adaptéssim al seu marc mental, per fer el mateix de sempre i tombar cap al desànim, la divisió interna i la impartició de lliçons d’independentisme, per no esmentar els brots de derrotisme congènit.
La negociació segons l’estat espanyol comença i acaba en l’article 155, acompanyat d’insults i amenaces, extremats literalment fins al deliri. La mediació internacional no s’ha concretat més enllà de l’evidència, segons paraules de Juncker, que no vindrà de la UE, una vegada més obturada quan es tracta de qüestions que concerneixen els drets humans. En tot cas, és obvi que Catalunya s’ha situat al centre del debat internacional, cosa que no havia succeït mai fins ara i que tendim a no valorar prou perquè no hi estem acostumats, però que és fonamental.
¿El discurs de Donald Tusk, just abans de la compareixença de Puigdemont al Parlament, va ser una enganyifa? No ho sé, però el discurs del president de la Generalitat no va ser cap renúncia, com no ho serà la resposta al requeriment del govern d’Espanya que hem de conèixer aviat. Fa tot l’efecte que el que intenta Puigdemont és no desatendre el que és el seu primer deure, que és el de protegir el conjunt de la ciutadania de Catalunya, en aquest cas davant d’un govern que no tan sols no té inconvenient a recórrer a la violència i a les amenaces d’execucions, sinó que és aplaudit i encoratjat a fer-ho per una massa social molt nombrosa i tan agressiva i desesperada com els seus representants polítics. I aquest deure no té res a veure amb fer figa ni amb confondre lamentablement els papers en el moment decisiu.
Puigdemont ja ha deixat saber que la resposta al requeriment no serà binària, i això vol dir desesperar-los encara més. És parlar-los en el llenguatge que no entenen, que és el de la intel·ligència, i la intel·ligència no s’expressa amb monosíl·labs, sinó amb arguments ben construïts: en aquest cas, s’entén que l’argument principal és que no tan sols es declara la independència, sinó el naixement d’una República, d’un nou estat democràtic, lliure, culte i civilitzat. Vagin a veure la nova Blade runner i recuperin la primera: som a la porta de Tannhäuser i ara cal la màxima unitat, astúcia i paciència perquè aquests moments no es tornin a perdre com llàgrimes en la pluja. Hem vist coses que ningú no creuria.
