Publicitat
Publicitat

De la postveritat al nou despotisme il·lustrat

Arran dels resultats d’alguns referèndums recents, com el del Brexit, el de l’acord de pau a Colòmbia o, una mica més enrere, el que va convocar Alexis Tsipras en plena negociació sobre el rescat grec, s’han anat aixecant veus que posen en qüestió les consultes ciutadanes i la participació.

Els ciutadans, ens diuen, no estan preparats per respondre a qüestions tècnicament complexes. I quan els posem en situació d’haver de votar, acaben deixant-se portar per discursos emotius i poc rigorosos de líders polítics i d’opinió amb capacitat oratòria. Per això, argumenten, convé evitar que determinats temes siguin objecte de votació directa.

Aquesta visió restrictiva de la democràcia no és, en absolut, nova. Però potser el que és més nou és que sectors tradicionalment partidaris de la participació, com alguns partits i intel·lectuals propers a la socialdemocràcia europea, davant l’amenaça que els votants no votin bé aposten obertament per restringir la participació en determinats assumptes.

Els arguments tècnics i el consell dels experts troben dificultats, en alguns casos, per convèncer la ciutadania de votar en una determinada direcció. La democràcia directa és vista, doncs, com un terreny adobat per a la demagògia. En el debat anglosaxó aquest fenomen es comença a conèixer amb el nom de post-truth politics o política postveritat: un discurs polític basat en les emocions, que prescindeix de la veritat factual i els detalls tècnics. El terme s’ha emprat a bastament per referir-se als discursos de Donald Trump, però també dels partidaris del Brexit, entre d’altres. Tot i el neologisme, no sembla que sigui cap novetat: l’ús de la mentida en política és una constant històrica sobre la qual s’ha reflexionat en abundància.

Potser la novetat rau en el nou context comunicatiu definit per les xarxes socials i, sobretot, en el fet que, en els últims anys, l’eco que troben alguns d’aquests discursos en països centrals és creixent. Els vells sistemes de partits articulats entorn de la socialdemocràcia i el centredreta han anat esquerdant-se i eixamplant-se, per l’extrema dreta i/o per la nova esquerra. El problema, tanmateix, és que fer bascular l’anàlisi de fenòmens com el de Trump o el Brexit cap a la qüestió de la postveritat i les baixes passions ens porta ràpidament a conclusions perillosament elitistes i, sobretot, a obviar les causes estructurals d’alguns d’aquests fenòmens.

El cas del Brexit és paradigmàtic. Hom s’exclama del poc impacte que ha tingut, en els votants, el consens dels economistes sobre les bondats de la integració econòmica i la insistència en els riscos associats a la sortida de la UE. I s’atribueix als instints xenòfobs i a aquesta mena de cultura política de la postveritat. En canvi, si s’analitzen les dades amb més deteniment, en resulta un quadre més complex. Un estudi recent del Centre for Competitive Advantage in the Global Economy de la Universitat de Warwick demostra que el Brexit va recollir més suports a les zones més afectades per la desindustrialització, per l’atur i els baixos salaris, i per les retallades en despesa pública. El poder explicatiu d’aquests factors és més fort que el de la immigració. Els resultats indiquen, de fet, que amb una petita reducció en la intensitat de les polítiques d’austeritat n’hi hauria hagut prou per canviar el resultat del referèndum, mentre que una política molt més restrictiva amb la immigració hauria tingut més aviat poc efecte.

Així doncs, reduir aquest vot a les baixes passions i a la incapacitat dels ciutadans per entendre els arguments dels experts denota, en el millor dels casos, una certa mandra intel·lectual. Les dades més aviat ens indiquen que, quan s’ha sotmès a votació un vector de globalització com la Unió Europea, els perdedors de la globalització hi han votat en contra. Perquè, com insisteix l’economista de la Universitat de Harvard Dani Rodrik, el consens dels experts sobre comerç internacional obvia, sovint, les conseqüències distributives que té: tot i que la globalització pugui tenir efectes positius en conjunt, té clarament guanyadors i perdedors. I, certament, és difícil convèncer els perdedors de la globalització que hi donin suport.

Seria raonable, doncs, parar atenció a aquests factors estructurals i no quedar-se en la superfície dels estirabots i les baixes passions. Voler combatre el populisme creixent amb un nou despotisme il·lustrat comporta riscos i, a mitjà termini, pot afegir tensió addicional a les institucions democràtiques.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT