Es pot remuntar

Estic notant aquests darrers dies una sensació generalitzada de pessimisme i desànim de persones que en aquests moments estan al capdavant de petites i mitjanes empreses, ajuntaments, universitats, fundacions i entitats de tot tipus. La incertesa econòmica i la perspectiva que encara no s'ha tocat fons en aquesta crisi està generant un esgotament. A més, l'austeritat ja està afectant de manera preocupant els serveis bàsics i hi ha una consciència que els costos d'aquesta crisi no s'estan repartint de manera igual, sinó que, com sempre, són els més febles els qui l'acaben suportant de manera més acusada.

Les noves estimacions de l'FMI auguren un escenari més pessimista del que ens havia anunciat el govern central i, per tant, fer més ajustos en una situació de contracció econòmica pot ser encara més dur.

De fet, tenim una situació de les finances públiques molt complicada. Els pressupostos generals de l'Estat per al 2013, que es van elaborar amb un excés d'optimisme, preveuen que la partida de pagament d'interessos pel deute que té l'Estat creixi un 33,7% en relació al pressupost de l'any 2012, i això ha provocat el fet insòlit que aquestes despeses siguin superiors a la partida de remuneració de tot el personal al servei de l'administració central. Si als interessos hi afegim l'amortització del deute, es preveu que acaparin el 24,8% de la despesa total. És a dir, la càrrega financera suposa per a l'administració central una quarta part del total del seu pressupost. Com que aquesta despesa és ineludible, l'austeritat haurà de recaure inevitablement en la resta de partides, conjuntament amb un augment de la pressió fiscal. Dues vies que, alhora, contrauen més l'economia. És un cercle viciós i molt perillós. I la pregunta és com sortir-ne.

És evident que la solució ha de venir de la implicació de tots els agents. Pel que fa a la Unió Europea, és molt important que relaxi els objectius de dèficit. Ho diu el mateix FMI quan recomana que l'ajust a Espanya no es faci de manera tan dràstica i es permeti més dilatació en el temps. És a dir, que permetin assolir uns objectius de dèficit més elevats per evitar no ofegar la dèbil situació econòmica. No obstant, aquesta mesura ha d'anar acompanyada de la creació d'una veritable unió bancària, fent que el Banc Central Europeu actuï com un autèntic banc central i que utilitzi tots els instruments que té al seu abast, no només per controlar la inflació sinó també per estimular el creixement.

D'altra banda, el govern central, que és qui en aquests moments té els instruments més potents per a la reactivació econòmica, ha d'emprendre les reformes necessàries per potenciar la competitivitat i, a la vegada, garantir la supervivència de l'estat del benestar. Això implica fer múltiples reformes. La de les pensions per garantir la seva sostenibilitat, la de l'administració pública per modernitzar-la i fer-la més eficient, la reforma fiscal integral que lluiti contra el frau i no penalitzi el creixement, la del sistema financer que promogui el crèdit cap al sector privat, especialment les petites i mitjanes empreses, etc.

Per garantir l'estat del benestar, el govern central també ha de flexibilitzar el dèficit de les comunitats autònomes, ja que són les que tenen les competències de sanitat, educació i serveis socials. Les autonomies, de fet, es troben atrapades en el mateix problema que l'Estat en haver de fer front, abans que a cap altre tipus de despesa, a la càrrega financera. Com que aquesta despesa s'ha convertit en explosiva, cada vegada hi ha menys recursos per destinar a les polítiques vinculades a l'estat del benestar. Per tant, una relaxació del dèficit els permetrà no haver de fer uns ajustos tan severs. No obstant, això no vol dir que les autonomies no hagin de continuar racionalitzant la seva despesa: és del tot necessari si es vol garantir la supervivència de l'estat del benestar.

Pel que fa al teixit empresarial és també necessari continuar l'esforç per la innovació, per la recerca, per la internacionalització, per la millora contínua de la competitivitat, per incorporar la innovació tecnològica, per cercar noves fórmules organitzatives. És un moment de canvis i ja se sap que l'adaptació té un cost però s'ha d'afrontar.

Finalment, el conjunt de ciutadans tenim també la necessitat de recobrar actituds i valors que en els últims anys havíem descuidat. Cal ser actius com a membres d'una col·lectivitat, no dimitir de les nostres responsabilitats i restablir la cultura de l'esforç, de la capacitat de treball, del sentit crític i de la justícia social.

El camí no és fàcil, té molts entrebancs, és llarg i feixuc, però hem de confiar que podem remuntar.