Quan no et pots permetre el luxe del desànim

Recordo Martí Gómez, quan el vaig entrevistar, dient-me que "si algú és optimista tal com va tot és que és tonto". Li dono la raó en el sentit que cansa que et venguin el desastre que vivim com una gran oportunitat de les que hauríem de celebrar amb un somriure. Els il·lusos no ens salvaran de res. L'optimisme que ve, l'únic possible, requereix intel·ligència, demana que te'l treballis, no es pot basar en fets reals. El plantejaré manllevant el llenguatge de moda: no hi ha alternativa. Quan la situació és més complicada no et pots permetre el luxe del desànim. Els que diuen que les actituds no són tan importants poden tenir raó, excepte quan els mitjans es redueixen. Com menys tens més valor tindrà l'esforç, el coratge, la capacitat de no enfonsar-te. Per això toca positivar, buscar arguments i forces per mantenir alta la moral. La paradoxa és evident: quan no van bé les coses costa tenir confiança, i és quan més la necessites. I entre les actituds gregàries, la del desànim és la més eficient: el més fàcil és creure't arguments derrotistes que et conviden a una cosa tan passiva com deixar-te anar, rendir-te. En les últimes setmanes, dies, veiem casos de gent que planta cara, s'organitza, converteix el mal humor en una proposta o protesta en positiu. Gent que aprofita que està emprenyada per emprendre camins, i no abonar-se a la queixa passiva i pura.