El PP segueix a l'espera
Fa una temporada ben llarga que el partit polític més poderós d'Espanya i més corrupte d'Europa viu a l'espera, concretament des de la moció de censura que va fer caure del poder Mariano Rajoy (precedida per la primera sentència de la justícia espanyola sobre la trama Gürtel, inesperadament dura per al Partit Popular), cosa que va obligar a unes primàries que, també de forma més aviat sorprenent, van dur Pablo Casado a la presidència del partit, un inepte que immediatament es va envoltar d'altres ineptes —i així segueix, com es pot comprovar a les directives que tria a Balears, sense anar més lluny–. D'aleshores ençà, l'espera del PP no ha fet més que allargar-se.
El PP espera sobretot tres coses: recuperar l'hegemonia dins l'espai polític de la dreta espanyola, recuperar el govern d'Espanya i superar l'itinerari judicial (ells en diuen “calvari” o “viacrucis” perquè són bons catòlics, com és sabut) que els han comportat els seus escàndols de corrupció. Per al primer objectiu, necessitarien tornar a guanyar-se els vots que els ha pres Vox: cal recordar que la dreta espanyola no és una dreta homologable al conservadorisme o al centre liberal europeu tradicional, per molt que ells insisteixin a presentar-se d'aquesta manera. La dreta espanyola és ultranacionalista, conté traces importants de franquisme (Rajoy tenia ministres que cantaven El novio de la muerte mentre els legionaris aixecaven el braç, durant les processons de Setmana Santa a Sevilla) i no rebutja incorporar ingredients ideològics de les extremes dretes emergents, com la fòbia als immigrants i algunes formes de negacionisme (canvi climàtic, diversitat sexual, diversitat lingüística i cultural, fins i tot tímids intents amb la pandèmia i les vacunes), tot i que, en tot plegat, Vox es mostra com una força menys ambigua, més contundent i bel·ligerant. En tot cas, si Ciutadans ja s'ha estimbat i el PP n'ha tornat a engolir la part que li tocava, ara esperen que succeeixi una cosa semblant amb Vox.
Pel que fa al govern d'Espanya, hi ha males notícies: l'efecte Ayuso es veu cada dia més difuminat i més acotat a Madrid, i Pedro Sánchez, a pesar que en alguns moments ha acusat un cert desgast, no mostra indicis d'haver de caure, sinó una forta voluntat de permanència. Si li vol disputar la Moncloa, el PP hauria de fer alguna cosa més que esperar que a Sánchez li surti malament alguna de les seves jugades temeràries (la darrera, els indults, a penes li va causar algunes enquestes desfavorables, i prou), però el problema és que no saben quina cosa haurien de fer. I pel que fa al front judicial, és imminent la sentència del judici de la caixa B, que se centra en l'any 2008 però que tracta sobre almenys vint anys en què el PP va pagar en negre fins i tot la seva seu central al carrer Génova de Madrid (per cert, no la deixaven?). Les sessions del judici ens van tornar a proporcionar declaracions de Rajoy i Aznar (i un munt d'altíssims càrrecs dels seus governs) en qualitat de testimonis: remarquem-ho perquè els testimonis no poden mentir i, si ho fan, és delicte.
