De Prat de la Riba a Puigdemont
Enric Prat de la Riba, que no és un nom de carrer, es cartejava amb el seu gat. No és broma. El que seria president de la Mancomunitat de Catalunya, primera pedra de la Catalunya estat i estat del benestar des de 1714, de jove tenia aquesta relació epistolar amb la bèstia. Ara algú pensarà que el paio estava sonat, o anava gat. No. S’estava entrenant per al futur.
El 1902 l’home ensinistrat en l’escriptura felina és director de La Veu de Catalunya. El seu diari publica un article titulat “Separatisme al Rosselló”. Reproduït del setmanari L’Independent de Perpinyà. La peça (en francès!) explicava les protestes dels vinaters del Rosselló contra el govern de França. A Espanya no li fa gràcia. Hi veu, amagada, oculta, l’olor del vi del separatisme. Prat, detingut i a la presó. Com a atiador d’un presumpte, suposat, desitjat botelló independentista desembarcant a Catalunya. Tancat, però al cap dels dies el van haver de deixar sortir. No havia fet res. No hi havia res. És abstemi. Però... arrest domiciliari. Indult. Un festival nacional-judicial alcoholitzat per decret llei. Sempre, sempre Espanya és Alcatraz. Prat de la Riba avisa de les manilles constants de la seva vida, abans i quan va ser president de Catalunya: “A Espanya no hi ha exèrcit ni ordre social ni jutges ni lleis ni res del que caracteritza els pobles civilitzats, del que és la raó primera de la seva existència”. Per què diu això, Prat? Meu, meu...
Perquè a Espanya “Lo legislador ha partit sempre, amb lògica inflexible, del fet de la conquista de Catalunya per los exèrcits de Felip V. Del mateix modo que aquest substituí les institucions polítiques catalanes per institucions originàries de la regió d’on havia tret sos consellers i ses baionetes i imposà a l’Audiència Reial la llengua castellana, aixís mateix lo legislador castellà -i tota la tradició jurídica posterior n’és prova incontrastable- considerà la legislació de Castella com la legislació espanyola per excel·lència, la general, la destinada a substituir totes les altres que sols a títol de privilegi, d’excepció odiosa se mantenien encara”. I “Desgraciadament per a Catalunya la magistratura espanyola, desempenyada en casi totalitat per gent castellana, manifesta un esperit de cos vigorosíssim, una gran unitat de pensament, de criteri, de tendències en tot lo que es refereix a combatre les legislacions de les altres nacionalitats espanyoles”. Marrameu!
Prat, com tots els catalans, veu que “Nosaltres nos hi hem avesat i ja no nos n’adonem. Més ben dit, som pocs a donar-nos-en compte. La major part del poble català continua vivint baix l’imperi d’una suggestió que anul·la la consciència de la seva personalitat”, però “Afortunadament, l’Estat Espanyol mateix se cuida de despertar-lo. Fa temps que treballa tant com pot en la construcció d’un nou Despertador de Catalunya, més potent que lo de nostres passats, de veu més penetrant i persuasiva: LA FAM”. L’esgarrapada.
La fam, la gana, l’apetit, el cuc, la voracitat, la necessitat. Per això tot continua igual. Mossegada. A Catalunya, històricament i permanentment, només hi ha dos tipus de polítics: els que han patit la repressió de l’estat nacional-judicial espanyol i els que no. Mossegada i canibalisme. Pregunteu-vos per què uns sí i els altres no. Pregunteu-vos per què. Però sobretot pregunteu-vos per què tot continua igual. Al final acaba sent molt normal el que ens passa: comencem escrivint al gat i acabem a la presó. Tot surrealista per real. Per il·legal, legal. Per massa natural. Per massa bestial, animal, letal.
