22/01/2016

Algunes precisions sobre la desigualtat

3 min

Dimarts passat els mitjans es feien ressò d’un informe d’Oxfam Intermón que, amb el títol Una economia al servei de l’1%, denunciava la creixent desigualtat al món. L’ARA li dedicava la portada, amb un subtítol que transmetia el missatge més punyent de l’informe: “62 persones concentren tanta riquesa com la meitat més desafavorida del planeta, tot i la reducció de la pobresa extrema”. Àlex Font Manté, comentant la notícia, deia: “El creixement de la desigualtat és un fenomen global [...], per tant, algú es pot veure temptat a dir que el capitalisme és intrínsecament dolent. Però [...] el capitalisme és una màquina eficientíssima per treure gent de la pobresa. S’ha vist a la Xina”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Coincideixo amb molts observadors que el tema de la desigualtat és importantíssim, i que dècades de centrar-nos en el nivell del PIB per càpita ens han distret de com es distribueix, una qüestió tan o més important. Ara bé, precisament per aquest motiu, crec necessari fer algunes observacions que complementin el que he vist publicat arran de l’informe d’Oxfam Intermón.

En primer lloc, la distribució de la riquesa és molt desigual, però no sembla que estigui empitjorant significativament. Així, Credit Suisse (que publica un informe anual sobre aquest tema) ens diu que l’any 2000 l’1% més ric del món posseïa el 49% de la riquesa, una xifra que ara ascendiria al 50%. De fet, l’informe d’Oxfam Intermón diu que “ La fortuna de las 62 personas más ricas del mundo sigue aumentando, mientras que la que se encuentra en manos de la mitad más pobre de la población mundial se ha estancado ”, però el gràfic que acompanya aquesta afirmació (pàgina 4) mostra que el primer grup té tanta riquesa com el segon, i que passava el mateix fa una dotzena d’anys.

En segon lloc, una cosa és la riquesa (els immobles, les joies, els actius financers, etc.) i una altra la renda. Sempre i a tot arreu la primera ha estat molt més mal distribuïda que la segona, entre altres coses perquè la major part de la classe mitjana té molt poca riquesa: potser un habitatge hipotecat i uns pocs milers d’euros al banc. Ara bé, el que és realment important és la distribució de la renda, que és amb el que paguem les despeses. Per tant, l’accent l’hem de posar en la distribució de la renda, no de la riquesa.

En tercer lloc, se’ns repeteix que el creixement de la desigualtat de la renda és un fenomen global, però això no és cert a Europa. Així, si comparem els índexs que la mesuren (Gini, 80/20, etc.) de fa vint anys amb els actuals, veurem que si bé els països nòrdics han empitjorat (tot i que encara són els més igualitaris del planeta) hi ha països que han millorat, com Bèlgica, Irlanda, els Països Baixos, Portugal o el Regne Unit. Espanya, certament, ha empitjorat.

En quart lloc, el creixement de la desigualtat no sols no és un fenomen global, sinó que, globalment considerada, està disminuint ràpidament en la mesura que cada any milions de persones abandonen la misèria a la Xina, a l’Índia i en altres països orientals.

En cinquè lloc, el nostre problema no són (encara?) els superrics: a Espanya l’1% més ric gaudeix, igual que fa deu anys, del 4,3% de la renda total, una proporció mitjana dins de l’Europa Occidental, on oscil·la entre el 3,7% (Suècia) i el 6% (França). El que és sagnant són les porcions de la renda que s’emporten el 10% o el 20% més pobres, que són molt més baixes que les que es donen al nord dels Pirineus.

En sisè lloc, les opinions a què es referia Àlex Font en el sentit que el “capitalisme” genera desigualtats o que treu persones de la misèria no tenen cap sentit. Centreamèrica ha estat sempre “capitalista”, la Xina ho és de fa quatre dies, i només fins a cert punt. El “capitalisme” ni fa ni deixa de fer; el que fa i deixa de fer és la qualitat de les institucions polítiques, que és bona a la Xina i pèssima en aquella dissortada regió. De fet, la introducció en una discussió del terme capitalisme és garantia que la discussió esdevindrà estèril. Hobsbawm (per cert, marxista), en algun lloc que no he sabut trobar de la seva superba trilogia sobre el “llarg segle XIX”, ja diu que el terme té desenes d’accepcions, no totes coherents entre si.

En definitiva, nosaltres tenim un problema gravíssim de desigualtat, però si el volem abordar correctament hem d’evitar pensar que forma part d’una tendència global, que la seva manifestació més greu és la concentració de la renda en els superrics o que el seu nivell té alguna cosa a veure amb el “capitalisme”. Qualsevol d’aquestes idees ens impedirà diagnosticar correctament el nostre mal, i, per tant, encertar en el seu remei, que té a veure amb la resposta a la pregunta ¿a qui serveixen les nostres institucions polítiques?

stats