Una pregunta sobre Síria
Es veu que Síria deu estar infestada de terroristes temibles, perquè cada vegada que hi ha una massacre en aquell país (últimament és cada dia) el govern de Baixar al-Assad explica que ha estat deguda a les accions d'aquests grups terroristes inusualment letals. Uns terroristes que no tan sols són letals i temibles, sinó que, pel que es veu, estan armats fins a les dents: coets, morters, artilleria lleugera i pesant i, fins i tot, tancs, són les armes que utilitzen per delmar la població siriana. Són astuts, també, els terroristes de Síria: van disfressats de militars, de tal manera que, d'un cop d'ull, algú que no s'hi fixi prou podria confondre'ls amb efectius de l'exèrcit del mateix país. I si aquest algú a més de despistat fos malpensat podria arribar a sospitar que es tracta de tropes enviades pel règim totalitari de Baixar al-Assad amb la missió d'esclafar el seu propi poble.
La realitat, en fi, és que les màximes autoritats de Síria estan fent passar per les armes la ciutadania del país que governen, per tal d'exterminar els nuclis contestataris en contra de la dictadura. Tot el pes de les ràtzies cau sobre la població civil, sense respectar ni tan sols nens ni nadons, com els divuit que van morir ahir en un hospital de la ciutat de Homs que es va quedar sense electricitat a causa dels bombardejos. Es tracta d'una espiral assassina i embogida que ja fa prop d'un any que dura i que en els últims dies ha recruat, amb el setge brutal que l'exèrcit sirià manté contra la ciutat de Homs, el principal focus rebel.
La comunitat internacional ha assistit durant molts mesos, impotent, a l'espectacle de la carnisseria. D'un temps cap aquí, la Lliga Àrab i la UE han pres mesures diplomàtiques i econòmiques contra Síria, però com sempre, ho han fet amb retard: els dictadors són com els gossos rabiosos, que, una vegada han tastat la sang, ja no se saben aturar. Els escarafalls del govern francès i les últimes sancions decidides per la UE (prohibició de la importació de fosfats i or sirians, i congelació dels actius financers sota jurisdicció europea del Banc Central de Síria) poden tenir pes, però arriben tard per aturar la catàstrofe, com es va arribar tard als Balcans o a Ruanda. Sobretot, quan el govern rus insisteix a sostenir que Baixar al-Assad ha emprès "el camí de la reconciliació" i que el que ha de fer la comunitat internacional és abstenir-se de ficar-hi el nas. El gas de Rússia, ja se sap, pesa més que qualsevol gesticulació europeista.
Però mentre els poderosos d'Occident tornen a sumir-se en un dels seus sangonosos ridículs, no podem evitar preguntar-nos pels nostres admirables moviments de solidaritat amb els països que pateixen repressió: què passa, que quan no són Israel ni els EUA qui disparen no hi tenen res a dir? ¿Els noms de Baixar al-Assad o de Mahmud Ahmadinejad no els inspiren ni una trista cassolada? ¿O és que aquests personatges són herois de la resistència antiimperialista? Trobem a faltar alguna resposta, si no és demanar massa.
