11/09/2020

Preludi de Renaixença (1946)

2 min
Preludi de Renaixença (1946)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAcabem de parlar amb un amic que abans d’ahir va arribar de Barcelona (clandestinament, s’entén). Va assistir al primer concert donat per l’Orfeó Català i va ésser testimoni presencial del gran entusiasme que acompanyà la reaparició del nostre gloriós Orfeó. “L’emoció era corprenedora -ens deia-; no he d’amagar-vos que en el públic es produí un veritable devessall de llàgrimes”. [...] La resurrecció de l’Orfeó Català és un fet. En la història quasi actual del redreçament de Catalunya, havia estat una de les institucions més admirables i més prestigioses. Talent i constància, sensibilitat i bon gust. Li havien valgut l’estima general, a casa nostra i a l’estranger (recordem els seus èxits a París, a Londres, a Roma, etc.). Ara els vells admiradors podran de nou delectar-se amb els concerts tradicionals, i les joves promocions, que es troben per força faltades d’una sensibilitat catalana cultivada, podran adonar-se de com l’emoció catalanista havia sabut desenvolupar -haurà de desenvolupar altra vegada- un impuls creador de primer ordre. No sols ha reaparegut l’Orfeó Català. En el vell Brusi que, com tota la premsa barcelonina, es troba en mans de quatre cretins, hem vist una fotografia del concert donat per l’Orfeó de Sants -dirigit per Mestre Pérez Moya- a l’Asil de Sant Joan de Déu. “Més de 7.000 persones hi assistiren”, diu el periòdic. També el mes de maig recomençaren al Teatre Apolo de Barcelona les representacions de teatre català, prohibides des de l’entrada dels “nacionals” a Catalunya. [...] Durant aquests primers rebrots, algú podrà pensar: canvi de psicologia del franquisme? Res d’això. Feblesa del franquisme que, desorientat per la pressió, sobretot exterior, es veu obligat a obrir l’aixeta de les concessions. La fòbia anticatalana del règim segueix aferrissada com sempre, però de la mateixa manera que no s’atreveix ja a fer apologia histèrica del nazisme, a contracor es veu forçat a desviar-se de la seva línia habitual de conducta. Sabem de cert que les recomanacions d’alguns consolats no han estat alienes a aquestes primeres concessions. Continua plantejat un problema delicadíssim: la publicació regular a Barcelona d’una revista literària catalana. Algun temps enrere, un dels promotors de la idea visità a França diferents i prestigiosos exiliats catalans, per tal de conèixer llur opinió. Les respostes foren negatives en llur majoria, perquè els senyors que ara propugnen l’aparició de la dita revista i que es col·loquen, per tant, en salvadors del catalanisme, són els mateixos que han passat anys i anys identificats amb les persecucions més vils i més cíniques. [...]

stats