29/04/2021

Un premi als 83 / Un pare als 87

3 min

Un premi als 83

Un dels últims poemes que va escriure Francesc Garriga –un autor a qui el reconeixement li va arribar als vuitanta tocats– diu: “Havíem estat peces d’antiquari / avui som trastos vells, els vells”. Quan es trenca aquesta norma de l’arraconament social de la gent gran, en fem notícia. Per estranya, suposo. Per sorprenent, si més no. Agafem un cas d’aquesta setmana. Anthony Hopkins ha guanyat l’Oscar al millor actor als 83 anys. Els mitjans amb la dèria pels rànquings –què publicaríem si no fos per les comparacions?– vam apressar-nos a dir que era l’actor més gran que havia premiat mai l’Acadèmia. Sir Hopkins, en lloc de ser a Los Angeles el dia de la gala, va rebre el premi des d’una era a prop de casa, al País de Gal·les, per fer-nos enveja. Al seu darrere, l’esclat de la primavera era, per si sol, un cant a la vida. La imatge de la felicitat era més en el decorat natural de verds flonjos que en el premi per interpretar, amb contenció, aquest home trapella, amb demència, que rebutja l’ajuda de totes i cadascuna de les cuidadores que la seva filla li contracta. Arran d’aquest Oscar, alguns tafaners hem descobert la torturada biografia íntima de Hopkins. Episodis d’alcoholisme, abandonament d’una filla, atacs d’ira desmesurats i una curiosa necessitat de guarir la seva ferida interior. “Volia ballar al damunt de les tombes de tots els que m’havien fet infeliç”. I, de cop i volta, li va arribar la pau. “Mai havia estat tan feliç com a partir dels 75”. N’ha tingut prou amb tornar a casa i tenir un bon amic amb qui conversar per retrobar la serenitat. Mai no és tard per fer el teu millor paper. No calen càmeres, ni focus, ni reconeixements públics. Tenim, al nostre voltant, milers de persones de més de vuitanta anys –ara ja tots vacunats– que han fet un pacte honrat amb el seu cos, que aprofiten cada hora de sol i que saben que, d’un pastís d’aniversari, les espelmes són el menys important. 

Un pare als 87

Mentre a Espanya l’extrema dreta –llop amb pell de llop i aparença democràtica– és a l’escaleta de tots els informatius, de sobte es cola una notícia sobre l’extrem esquerre per excel·lència. Paco Gento, “la galerna del Cantábrico”, el davanter més ràpid de la història, el jugador que va guanyar sis copes d’Europa en blanc i negre amb el Reial Madrid, de cop i volta és pare als 87 anys per una sentència judicial. Resulta que Francisca España Núñez, de 62 anys, considerava que ella era filla del president d’honor del Madrid. La dona malaguenya, filla d’una ballarina amb qui Gento havia tingut una relació que va durar dos anys, va portar finalment el cas a la justícia. Ell va reaccionar de la manera que acostumen a fer els homes quan se senten atrapats: fugir. Va refusar fer-se les proves de paternitat, per a les quals va ser requerit en tres ocasions. El advocats de Francisca –potser ja deveu haver notat que li van posar el nom del pare– van contractar un detectiu i van aconseguir una prova d’ADN de Gento en un tovalló d’un restaurant. Una vegada analitzada la mostra, els pèrits van demostrar que la compatibilitat entre l’ADN de la filla i del presumpte pare era del 99,99%. Amb aquesta prova, la sentència estava cantada. Encara que Gento no es presentés a declarar, el jutjat de Madrid ha conclòs que la Francisca és filla del Paco. De moment, la glòria del madridisme continua sense aparèixer i sense reconèixer res i, això sí, es reserva el dret de recórrer a una segona instància esperant que l’apel·lació del VAR li sigui favorable i li digui que, en la jugada del gol, ell no estava en orsai. A aquestes altures del partit, però, sembla que ni els seus advocats no hi confien gaire ni gens. Atrapat, Gento –a la manera dels rics acostumats a sepultar-ho tot– hauria proposat un acord econòmic a la seva filla per tal que s’oblidés del tema, però ella es va estimar més seguir amb el seu camí. El de la veritat. 

Xavier Bosch és periodista i escriptor